El cristo que estan muntant els sectors més retrògrads de la societat per l’aprovació de la LOMLOE al Congrés, que deroga els aspectes més ultraconservadors de la llei Wert, és una nova sobreactuació injustificada. Qualsevol canvi –per tou que siga– suposa un terrabastall per a les extremes dretes del PPVoxCs. Però, l’enfuriment d’aquest sector tan reaccionari no pot justificar les febleses d’una llei que naix descafeïnada, sense ambició, ni connexió amb els principis essencials d’una esquerra coherent amb el laïcisme, la igualtat d’oportunitats, la innovació, la suficiència econòmica o la democràcia participativa.

Estem davant una llei decebedora. Encara que la música sona bé, la lletra no deixa de ser una oportunitat perduda. Un redactat que no s’ha compartit amb cap sector de la Comunitat Escolar –com totes les lleis educatives aplicades fins ara–. Una llei que no compleix els requisits de la democràcia representativa formal, perquè manté com la LOMQE (2013) un model autoritari de direcció dels centres; perquè deixa en mans de l’administració una elecció que hauria de ser decidida per tots els sectors escolars, amb direccions elegides en base al professorat de cada centre, com disposava la LODE (1985) o la LOGSE (1990). S’ha de practicar la democràcia per educar en llibertat.

És incomprensible que el govern no encete una drecera per anar eliminant els concerts educatius i acabar amb el finançament dels negocis privats –per cert, una fórmula creada per F. González–. Buscar el benefici econòmic deteriora un ensenyament basat en la discriminació, que defuig la diversitat social amb mecanismes d’elecció d’alumnat difícils d’evitar amb la nova llei, sobretot en comunitats controlades pel PP, com Madrid, on l’escola concertada ja arriba gairebé al 50%.

El finançament del sistema educatiu, que es marca com a objectiu un 5% del PIB –un nivell similar al 2010–, no concreta un compromís temporal ni cap referència en la llei. En qualsevol cas, és inferior al 6 % que demana l’OCDE i molt per darrere del 7% de Suècia o Finlàndia. Equivaldria a la suma del pressupost militar i les subvencions a l’església. Una església que seguirà imposant la religió com a oferta obligada, per la gràcia de déu i de l’actual govern, que hauria de mantindre en suspens la regulació de l’assignatura mentre afronta la derogació dels acords preconstitucionals amb el Vaticà. L’adoctrinament religiós ha de desaparèixer del currículum escolar com correspon a una escola pública laica en un estat constitucionalment aconfessional.

Una llei que no redueix les ràtios: 25 a infantil i primària, 30 a l’ESO i 35 a postobligatòria, amb l’excepcionalitat d’augmentar-les un 10% –com passa en massa centres–. És inacceptable si es vol millorar la qualitat de l’ensenyament i eliminar el fracàs d’un sistema que té l’abandonament prematur més alt d’Europa. Cosa que també té relació amb la clàssica estructura del currículum en objectius, competències, continguts i avaluació: un ensenyament que no relaciona uns elements amb altres. La desafecció de l’alumnat té a veure amb currículums massa extensos i que no aporten coneixements valuosos. Condueixen a un aprenentatge memorístic que cal replantejar per possibilitar una ciutadania informada i crítica, amb currículums mínims i orientatius, una organització de temps i espais flexibles...

La llei segueix parlant d’avaluació contínua i global, que es contradiu quan s’avalua per assignatures; que converteix els resultats de l’aprenentatge en l’única finalitat de l’ensenyament. Estudiar per aprovar crea desinterès cap a matèries molt academicistes. Cal abordar els continguts a través de problemes socials rellevants i orientar les metodologies a la cooperació, la relació amb el medi, la creativitat... que pot implicar millor l’alumnat. Així mateix, s’hi mantenen les avaluacions externes, que suposen una recentralització del currículum i una càrrega burocràtica per al professorat, que perd autonomia perquè es dedica a preparar l’estudiantat per a les proves a desenrotllar. Aquest model crea un aparent control de la gestió dels centres i culpabilitza el professorat dels resultats, quan caldria responsabilitzar uns polítics aliens a la realitat, que no tenen en compte l’experiència docent, ni els interessos de l’alumnat. Si algun partit que s’autodenomina d’esquerres tinguera vergonya, aprofitaria el proper pas de la llei pel Senat per incorporar-hi aquestes reflexions i no deixar-la com un veritable nyap.