No tinc cap dubte que aixi es van sentir molts catalans, i tal vegada també alguns demòcràtes espanyols, divendres passat en veure de nou travessar la porta de la presó a Carme Forcadell i Dolors Bassa, les dues úniques condemnades del Procés encara en eixa mitja llibertat vigilada que la llei penitenciaria té previst pels condemnats de tota mena i condició. La Sala del Tribunal Suprem que les havia condemnat, presidida per sa senyoria Marchena, havia decidit que aquell divendres, inici d'un pont que anaven a passar a casa i amb el Nadal trucant a la porta, tornaren a la soledat i la foscor de la presó. Els jutges del Suprem, la cara més fosca de l'Estat espanyol, havien decidit que els “sediciosos” catalans es menjarien els torrons al menjador del presidi.

Des de fa un temps alguns tenim la certesa d'estar vivint en un Estat isard i mesquí i sense arguments per dialogar amb la dissidència i que tan sols sap usar la força bruta, la por i les amenaces en lloc del diàleg. Fins i tot aquest deep state no dubta en utilitzar la il·legalitat per continuar defensat les canongies i la postura dels que li mouen els fils, siga la Monarquia, el gran capital, l'exercit o una part de la Justicia. I per la feina bruta sempre tenen a mà els serveis patriòtics que tan bé es mouen entre les clavegueres.

Son un monstre insaciable que mai té prou. Fa algun temps el director d'un famós rotatiu de la Brunete Mediàtica ja va dir que per defendre la unitat de la pàtria, la seua, tot servia, fins i tot la mentida. Ho vam veure clarament durant el juí del Procés on policies i guàrdia civil van mentir descaradament, com també ho va fer qui havia estat Delegat del Govern a Catalunya, Enric Millo, qualificant com arma letal el verd líquid d'un detergent , i al que van premiar amb una sinecura a la Junta andalusa. La rebel·lió de les acusacions fiscals finalment va quedar en condemnes per sedició. Una sedició que mai va existir perquè mai va haver-hi tumult més que en la imaginació dels mentiders testimonis d'alguns membres de les forces de l'ordre i la política.

La sedició no està present a la majoria de Codis Penals de l'Europa democràtica, sí en aquesta Espanya on la democràcia alguna que altra vegada coixeja. El Codi Penal espanyol al seu article 544 diu que son reus de sedició els que “sense estar compresos delicte de rebel·lió, s'alcen públicament i tumultuàriament..-“I aquí en aquest mot “tumultuàriament” es on als jutges del Suprem se'ls va veure el llautó. Mai va haver-hi tumult. I el Tribunal Europeu de Drets Humans d'aquí un temps, massa llarg, deixarà amb les togues tacades de vergonya i el cul en l'aire a les senyories del Suprem per aquesta sentència.

Però res es casual. El Suprem amb la interlocutòria dictada contra els presos polítics catalans, està posant pals a les rodes al Govern del PSOE/PODEMOS, els molesta l'aprovació dels pressupostos amb els vots favorables d'ERC i BILDU, i els molesta perquè ells, com una gran part de l'Estat no volen que aquest Govern continue i puga fer net i faça perdre prebendes i llocs de preeminència als que volen continuar dirigint Espanya sense haver acudit a les urnes.

I com res es casual tampoc ho es que un grup de senils excomandaments de l'Exercit, amb efluvis de Varón Dandy i conyac de garrafó, eructen des de la impunitat del WhastApp amenaces de fanfarró tavernari mentre altres dels seus col·legues es dediquen a escriure cartes al rei demanant que pose ordre, es a dir demanant-li que encapçale un cop d'Estat. I el rei, ves quina cosa, calla. Son els seus companys d'armes.