El 2020 serà per sempre any de sorpreses i de comiats. Fa unes hores he sabut que l’estimat periodista Salvador Valero va morir el 25 d’octubre passat. Coneixia la seua greu malaltia. Sabia per una amiga escriptora, amb el pare de la qual compartia habitació, del seu deteriorat estat. Tanmateix, em resignava a creure que aquell era el final. Ara em pena. Hui, una emotiva nota final de Fernando Rodríguez Calvo en les xarxes socials, m’informa que vertaderament va faltar. No era just que ho haja fet amb 72 anys, ni que el maleït càncer el maltractara per tres anys o que haguera estat apartat de la ràdio injustificadament quan l’envoltaven tants oients que estimaven la seua professionalitat. Més injust és encara que els mitjans de comunicació valencians no hagen mostrat el ressò que mereix el traspàs d’una de les grans veus de la ràdio valenciana dels anys 80 i 90 del segle passat. Diuen que el president de la Generalitat el va escriure unes notes d’agraïment en els últims temps i m’agradaria llegir eixes lletres algun dia.
Però, mentre els reconeixements continuen per arribar, hui vull fer real un dels últims desitjos que em va demanar: un article que recordara la seua trajectòria i la seua passió intensa per la ràdio. Quedàrem que el faria. Ja n’havia fet alguns on escrivia de les injustícies que va patir i de la seua professionalitat. .
Tirant la vista arrere, em ve a la memòria els primers moments de la nostra amistat de fa més de 30 anys. Molt abans, coneixia la veu i estimava el que feia. Per a un apassionat de la ràdio, no passava inadvertit el seu camí per la Ser i Antena 3 o RTVE. És impossible d’oblidar que va ser el creador del programa “La Ventanilla” (la finestreta), després adjudicat a uns altres. Ens coneguérem en aquells anys gloriosos i últims de Radio Cadena Española (RCE) a València. Allí es va demostrar que una programació pública i en valencià era possible, com reivindicàvem l’amic Josep-Lluís Marín i un servidor. Havia començat en la SER. Continuava estimant-la i per molts anys va anar convidat als “Premios Onda”. Havia sigut un dels pares d’Antena 3 de ràdio a València. Jordi Garcia Candau el va fitxar per a RCE. L’escoltava tots els dies i telefonava sovint a eixa emissora. Un dia que vaig intervindre, quan s’acabà el programa, em va telefonar. Li agradava tot el que deia quan intervenia i volia conéixer-me. Des d’aquell sorprenent instant compartiren bons moments. Em contava històries viscudes a la ràdio i la vida de personatges públics. Des de llavors el vaig tindre prop de mi en moments durs i quan l’he necessitat. Recorde com en la mateixa emissora va recitar poemes meus. Sempre era emocionant sentit la seua veu. Més encara si amb ella donava vida als meus versos.
No podré oblidar dos moments destacats de la meua vida en el qual va estar present. El primer va ser quan el dia de la meua boda va recitar en directe uns versos dedicats a la meua dona Marta. El segon fou quan en el Paranimf de la Universitat de València – Estudi General va llegir els versos en l’acte de nomenament de la meua filla Aitana com a Fallera Major Infantil amb música de Josep-Miquel Martínez i acompanyament del Cor “El Castell” de Vicent Ros. Sense saber-ho aquell va ser el seu últim acte públic en un escenari tan privilegiat com el Paranimf de la Nau. L’últim minut d’or en un micròfon.
Recorde els anys en els quals es va vincular a la població d’Albalat dels Sorells i al meu treball. Ja estava en part retirat de l’ofici per la malaltia patida des del 1998 i pels oblits i injustícies patides pels mitjans radiofònics on havia triomfat. El 2002 va ser pregoner de les festes majors. Fou la veu a l’inici dels actes de l’Espai Cultural. La seua falca encara continua viva. En el meu poble d’Estivella, també perviurà amb la veu que posà al documental sobre la història de l’associació “Arrels”. Tots dos hi compartíem un amic: Francesc Mateu, al qual s’estimava.
Podria escriure nombroses línies de les històries compartides. Contaria infinites anècdotes que recordava per la seua memòria privilegiada. Fou un testimoni destacat dels mitjans de comunicació de la transició i dels primers anys de l’autonomia. Tenia entre els seus amics a l’expresident Joan Lerma, al qual sempre ha estimat. Però, en este moment de tristor, em quede amb una idea: la justa i necessària reivindicació pública de Salvador Valero. Poques veus valencianes han emocionat tant. Este cabanyaler de cor posseïa una vibració especial i una personalitat única. En algunes de les últimes paraules escrites en les xarxes socials ho va demostrar: Va dir: “quiero dar mis más expresivas gracias a quienes coincidí en este largo y tortuoso camino, familiares, amigos, personal sanitario, compañeros de profesión, oyentes y con quienes me relacioné”, “Mi maravillosa profesión, radio, tv, etc., me llenó y siempre me entregué con mis programas de radio, abriendo mi interior y mi alma para ser y sentirme útil a quienes me oían y sintonizaron conmigo.”
Salvador he escrit el que desitjaves: el teu article. Tu has fet sempre el que et demaní: posar la teua meravellosa veu a escenes inesborrables de la meua vida. Desitge ara, des d’esta “Finestreta”, i dic “A quien corresponda”, que et facen un gran homenatge des de la professió i des de les autoritats públiques valencianes. Salvador Valero, la veu de la ràdio, es mereix un gran aplaudiment perquè no s’apague mai el micròfon on va radiar la seua gran professionalitat i l’estima per les ones. Salva, amic, descansa en pau.
