El meu nebot Pau Ferrando passà a arreplegar-me. Mentre esperàvem el passe del film, Pau m’explicà que en el patronat Joan XXIII de Burjassot hi havia un cineclub que estigué funcionant, si fa o no fa, durant la primera mitat dels anys setanta i ara se li feia una mena de recordatori en el remat de les celebracions del cinquanté aniversari del centre. Eren uns temps en què una bona part de l’Església estava donant recer a les plataformes i activitats hostils al franquisme. El film, crec recordar, era ‘The Reptilian’. La veritat, estava cansat, la meua forma física no era la millor per a visionar un film, però no puc negar-me a una invitació de Pau. El ben cert és que no puc més que recordar fragments, aspectes dispersos.

Després, mentre caminàvem cap a Godella, el poble dels nostres orígens, vaig pensar que es tractava d’una paròdia o, més bé, d’una burla al voltant d’un president dels EUA. Sols una productora independent, o algun Estat hostil als EUA hauria sufragat un film tan dolent en grau superlatiu. La trama se centra en l’arribada, estatge i sortida d’un president estatunidenc en la Casa Blanca. Ara bé, ja en els inicis l’actor, aficionat, que feia de candidat proclamava que el seu predecessor era un «reptilià», és a dir, que pertanyia a una espècie imaginària descendent de sers extraterrestres amb forma humanoide o bé, que havia evolucionat de forma paral·lela a la de la humanitat, a partir dels rèptils. Tornant a l’esmentat pretenent, afirmava que no sols el mandatari anterior era reptilià sinó que, els Estats Units d’Amèrica estaven governats des de la Casa Blanca «per ments reptilianes».

Mentre caminàvem pel carrer Ample jo mantenia que tot això eren exageracions totalment inversemblants tractant-se dels Estats Units i amb la llarguíssima trajectòria democràtica que poden esgrimir. Ara bé, la memòria de Pau era, és, inapel·lable: el Levante-EMV havia publicat en novembre de 2011 que Washington havia de respondre a una petició de milers de ciutadans per saber si hi havia comunicacions amb sers alienígenes. I, en efecte, l’Administració nord-americana hagué de traure una nota oficial explicant que el govern dels Estats Units no tenia cap evidència, no sols de que existira vida fora del planeta, sinó de que haguera contactat o connectat amb alguna presència extraterrestre. I no sols això, arguïa Pau, l’empresa d’enquestes YouGov exposava, fa sols un parell d’anys, que, tan sols el 66 % dels jóvens nord-americans creia que la Terra era redona.

Prou, vaig dir-li al meu nebot. El film mostrava al candidat estrafolari convertit en un president egoista en gran superlatiu deixant, per exemple, la seua dona banyant-se fora del paraigua presidencial, o incapaç de plegar el paraigua en entrar a l’avió; no sé, coses que eren massa escandaloses per a ser certes. Pau tornà a replicar-me que on havia estat amagat els últims anys, que havia de llegir menys i mostrar-me atent al món real.

Ja estàvem en el parc del Molí. Raonàvem encara de la pel·lícula. Després de les escenes de suposada incapacitat presidencial m’havia despertat en la nova campanya electoral per la presidència. El aspirant a la repetició no feia més que proferir insults a l’adversari, cosa totalment incerta en un candidat a regir l’Ala Oest de la Casa Blanca. El postulant a la renovació sí pareixia un reptilià autèntic, massa humanoide i tot. Immers en la seua voràgine apocalíptica profetitzava un frau electoral per part dels oponents, alhora que prorrompia en crits, exigències i amenaces que em negue a reproduir en consideració a les persones que lligen este periòdic sempre rigorós.

Continuàvem passejant pels voltants del convent del Sagrat Cor i jo mantenia la negativa de la versemblança del film, mostrada sobretot durant les jornades electorals. És cert que el sistema electoral és complex, basat en la tradició anglosaxona, on cada representant respon davant de l’electorat de la seua circumscripció, de manera que en el Regne Unit o els Estats Units, un territori queda en mans d’un partit o d’un altre, però no hi ha un repartiment proporcional dels càrrecs d’acord amb els resultats. Açò, que pot parèixer injust, té la contrapartida d’una major responsabilitat i exigència dels elegits davant els electors. En este context, el film mostra una mena de dubte en el resultat final, cosa que, certament, capta l’atenció de l’espectador: el resultat final està pendent del reconte d’uns pocs estats. I ací torna el que per mi és mostra d’irrealitat; a saber, ¿com, en el país de les grans empreses informàtiques mundials, pot demorar-se un reconte electoral durant dies i dies? Absurd. Com igualment és absurd que el ja president en funcions insistisca en les declaracions de frau electoral. És que potser un mandatari, del país que siga, pot acomparar el seu propi país a una república bananera? Impossible. És més, d’una manera, sembla que artera, els productors han aconseguit que, el mític alcalde de Nova York durant els atemptats de setembre de 2001, Rudolph Giuliani, faça un cameo; és a dir, interpreta un advocat de l’encara president, en una roda de premsa fantasmagòrica per denunciar il·legalitats en el recompte de vots. I ho fa, per més vergonya, en un aparcament, darrere d’un crematori i a la vora d’un sex-shop. Reconec que imaginació al director no li falta.

Pau em diu que m’oblide. Els Estats Units d’Amèrica no són sols Gertrude Stein, Jeannette Rankin o Lucia Berlin. Que és cert que per dos vegades intervingueren a Europa, sí; però que també hi ha, no sols la ingerència a Vietnam o el minat del port de Managua, sinó l’assassinat legal dels acusats en la Revolta de Haymarket, de Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti o de Julius i Ethel Rosenberg, per citar-ne uns exemples. Estats Units, el país on un president com el retratat encara ha augmentat els vots.

Continua el meu nebot, professor d’àudio-visuals en la UJI, evocant la imatge de Giulani, el tiny regalimant-li per la cara: un altre exemple de la realitat, en este cas patètica, imitant l’art. Què lluny, i què prop, queda la ‘Mort a Venècia’ de Visconti! La lluna emergix per sobre la mar intuïda en la nit. Callem. Ara ja pense que el film potser té raó i la Casa Blanca ha estat governada per un reptilià d’encefalograma pla. En eixe cas, allò important és que el món, tu i nosaltres l’hem sobreviscut, com ho farem amb el coronavirus, espere. La lluna emergix per sobre la mar intuïda en la nit. Godella, la parra, l’horta. Just on estem ara pintava Ignasi Pinazo i també molts altres plenairistes valencians. I això és molt, moltíssim.