El Consell de Ministres del 15 de setembre aprovà l’Avantprojecte de Llei de Memòria Democràtica, que tracta de dignificar les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme, fins a la Constitució de 1978.

L’avantprojecte no contempla les víctimes de la República: els 351 morts durant els cinc mesos del Govern del Front Popular d’abans de la guerra que, segons un estudi realitzat per González Calleja, va ser «una de les etapes més violentes de la història democràtica d’Espanya» en la qual «els grans actors de la violència van ser els cops i forces de seguretat de l’Estat, la gestió dels quals de la protesta es va caracteritzar per la inflexibilitat i l’ús desproporcionat de la força», una realitat que «no exonera de responsabilitat als governs». Tampoc es tenen en compte les 2.000 víctimes mortals -segons Hugh Thomas- de la revolució de 1934. Per tant, la llei acolliria només a les que es van produir del 17 de juliol de 1936, fins a la Constitució.

Per quina raó aquest avantprojecte no inclou els períodes anteriors a la Guerra Civil? En primer lloc perquè es fa necessari tallar en algun moment històric, i, en segon lloc, per interessar només les víctimes de la dictadura franquista i postfranquista, fins a la Constitució, i no les produïdes en períodes teòricament democràtics. No obstant això, tenint en compte que el període republicà té una directa relació amb la Guerra Civil, si aquestes no es tenen en compte, es convertirien en víctimes de segona classe.

En l’avantprojecte queda clar que la llei afectaria les víctimes dels rebels, però, com considerar a les de la rereguarda republicana, produïdes pels milicians, esdevingudes durant els primers mesos de la guerra? I a les dels enfrontaments dintre del bàndol republicà? I a les del SIM? Perquè aquestes també són víctimes de la Guerra Civil.

Si es vol prescindir de les víctimes produïdes en l’espai republicà, i si l’avantprojecte estigués pensat per a totes les víctimes de la Guerra Civil, hauria d’incloure també a les víctimes de la rereguarda republicana. No es pot argumentar que aquestes ja van ser rehabilitades ni que eren franquistes o antidemòcrates. De fet no sabem com pensaven. Com tampoc sabem com pensaven totes les víctimes del franquisme, però aquest fet no les convertís ni en lluitadors per la llibertat ni en demòcrates. El sentit comú ens diu que entre les persones represaliades pel franquisme, després de judicis sense garanties, hi hauria de tot. Precisament la manca de garanties dels consells de guerra pressuposa que hauria de haver molts esquerrans i republicans innocents; fins i tot lluitadors per la llibertat i demòcrates.

Amb tot convé recordar que entre les víctimes de tots els costats, els lluitadors per la llibertat i la democràcia tal com l’entenem hui, en serien pocs perquè, en els anys trenta, el que prevalia eren els totalitarismes de diferent signe.

D’altra banda, seria inadmissible justificar els assassinats de dretans o republicans -efectuats per milícies dites revolucionàries i autoproclamades antifeixistes- acusats de conspirar o simpatitzar amb els revoltats de 1936. La majoria van ser víctimes per ser burgesos o catòlics i, per molt que pogueren tenir molt mala reputació entre les esquerres i certs governants republicans, res justificava la seua eliminació, màximament quan ni tan sols havien comés cap assassinat.

Per tot això és també un error que una democràcia progressista intente elevar a la categoria de demòcrates i lluitadors per la llibertat a persones entre les quals hi havia indubtablement victimaris. Aquesta sembla una altra contradicció de l’Avantprojecte de Llei de Memòria Democràtica.

Dit tot això pense que els familiars de tots els assassinats pels revoltats i pel franquisme, enterrats en fosses comunes o en cunetes, foren o no demòcrates, tenen dret a ser exhumats, tenir una digna sepultura familiar, o ser col·locats en columbaris decents on tots ells puguen ser recordats amb els seus noms com víctimes d’una dictadura, però no necessàriament com demòcrates, tal com vol presentar-los l’avantprojecte de llei que comente.

El dret a la dignificació de les víctimes del franquisme no pot significar l’oblit, la marginació o el menyspreu de les altres víctimes de la Guerra Civil, ja que mereixerien igualment el respecte de la nova llei.