Tot i que les monedes i bitllets d’euro van entrar en circulació l’1 de gener del 2002, demà 16 de desembre farà 25 anys que el seu nom fou oficialment adoptat en substitució de l’ecu, l’anterior unitat monetària europea. Efemèride que la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre hauria d’aprofitar per reflectir la realitat plural d’Espanya en la pròxima encunyació de monedes, incorporant a l’anvers dels euros espanyols —el revers és el mateix en tots els Estats de la Unió Europea— les altres llengües de l’Estat, incloent junt al mot España els altres tres: Espanya, Espainia, Espanha. I autoritzar-hi nous motius al·lusius que no siguen només el bust de Cervantes i la catedral de Santiago.
La facultat de cada Estat de dissenyar al seu arbitri l’anvers de les monedes brinda l’oportunitat de donar a conèixer la nostra pluralitat; com altres Estats que, aprofitant l’existència de huit monedes diferents, triaren fins a huit motius també diferents. I ara faig un incís per recordar que patim un Estat gens receptiu a la diversitat lingüística i cultural, i qualsevol reclam a favor de la pluralitat escalda les parts més sensibles de l’espanyolisme. Per això el castellà és l’única llengua a les institucions de l’Estat (Parlament, Tribunal Constitucional, tribunals de justícia, etc.); monolingüisme persistent que incompleix la Carta Europea de Llengües Minoritàries que insta a protegir-les i promocionar-les quan no tenen un Estat al darrere on ser-hi oficials.
Però deixem aquests cimals i tornem a l’arrel de l’assumpte, en concret a 1998, quan la iniciativa parlamentària reclamant un euro plural en els termes que acabe de ressenyar fou eludida pel govern d’Aznar adduint que arribava a misses dites perquè ja s’havia encunyat la primera emissió, tot i assegurant que «la demanda d’un euro plural es tindrà en compte per a futures emissions». Promesa que ara exhume; tot i que tractant-se de llengües perifèriques, exhumar és l’altra cara d’inhumar; dues cares d’un desig condemnat a ser fum.
