Aquest dies es parla de la intenció de la Ministra de Treball i Economia Social, Yolanda Díaz, de proposar a empresaris i sindicats un nou augment del salari mínim interprofessional (SMI) que, actualment, se situa en 13.300 € anuals. Una proposta que cal valorar positivament, en la mesura que contribueix a combatre la pobresa laboral; és a dir, la situació dels treballadors i treballadores que, malgrat estar en actiu, les seues retribucions no arriben al 60% de la renda per càpita de l’Estat.

A l’Estat, el 60% d’eixa renda per càpita, estimat per a 2020 i calculat sobre les dades de 2019, se situa en 15.858 € anuals; per tant, és una obvietat que l’SMI no arriba a cobrir, ni tan sols, allò que es considera com a ingressos mínims necessaris per a garantir un nivell de vida bàsic. És per això que, per assegurar un estàndard de mínims per a l’economia domèstica, l’SMI hauria d’arribar fins els 15.858€ anuals o, el que és el mateix, 1.132€ mensuals en 14 pagues. Perquè, com diu la Presidenta de la Comissió Europea, Von der Leyen, de no ser així, “Allò cert, és que, per a massa persones, treballar ja no ix a compte”.

Segurament aquesta proposta alçarà ampolles en més d’un sector empresarial amb l’argument que aquest augment eleva els costos salarials i disminueix la competitivitat de les empreses i potser tinguen raó, si es mira des d’un prisma arcaic i obsolet del que és l’activitat empresarial. Fonamentar la competitivitat sobre la base de mantenir salaris indignes és una errada estratègica impròpia d’una classe empresarial que aspira a trobar el seu espai internacional en termes de macroeconomia. I no ho diguem nosaltres, ho diu la Comissió Europea, gens sospitosa de seguir directrius polítiques socialcomunistes.

La Comissió Europea, en l’exposició de motius de la proposta de Directiva sobre salaris mínims adequats a la Unió Europea, dóna les claus sobre el que ha de ser el salari mínim a la UE i com encaixa en el mercat únic, quan diu que “La millora de les condicions de vida i de treball, en particular gràcies a uns salaris mínims adequats, beneficia tant als treballadors com les empreses. Si s’aborden les grans diferències en la cobertura i adequació dels salaris mínims, es contribueix a millorar l’equitat del mercat laboral de la UE, a estimular la millora de la productivitat i a promoure el progrés econòmic i social. La competència en el mercat únic ha de basar-se en la innovació, en la millora de la productivitat, així com en uns estàndards socials elevats”.

Es pot dir més alt, però no més clar. Per una vegada i sense que servisca de precedent, fem nostres les paraules de la Comissió Europea, paradigma del liberalisme econòmic, però que, no obstant això, n’és conscient que el manteniment del sistema passa necessàriament per una transferència real, efectiva i adequada de la riquesa cap a la classe treballadora. Raons que ens duen a ratificar-nos en la nostra proposta, a encoratjar el Govern a seguir en la vereda de la millora de l’SMI i a instar la classe empresarial a iniciar eixa reconversió pendent per equiparar-se amb els seus homòlegs europeus.