Davant l’article de Carles Arnal ‘Arbres, per Nadal, millor al bosc’, em presente davant d’este tribunal per declarar-me culpable i demanar pietat a sa senyoria. Demane indulgència i comprensió. Sóc culpable de totes les acusacions.
Està clar que alguns ens jutjaran, i que ja ens havien declarat culpables abans fins i tot de començar el judici. És el que tenen els prejudicis... està clar que ens jutjaran per crims de lesa ‘arbolidad’... i és que una vegada més, algunes persones, autoproclamades guardianes de la veritat absoluta de la gestió del territori volen dir-nos a totes i a tots com hem de viure.
Sóc culpable, senyoria. D’estimar les muntanyes. I als arbres. D’haver estudiat com funcionen, i de replicar processos naturals de forma artificial. Per protegir les muntanyes que estime. Culpable d’aclarir masses forestals on sobren arbres per a que els que deixem, puguen fer-se grans i forts, protegint-los així del foc. I protegir-nos així dels incendis. I del canvi climàtic.
Culpable de tallar per a que l’excés de vegetació no ens deixe sense aigua. Perquè tan mala és la manca de vegetació, com una massa densa que arriba a beure’s el 59 % de l’aigua d’una conca hidrogràfica. Ja ho digué un savi, en el terme mig està la virtut.
Culpable de buscar l’equilibri dinàmic d’un territori impossible de conservar com un jardí pristi i immutable, perquè igual que és impossible prendre el bany dues vegades al mateix riu, és impossible ‘conservar’ allò que canvia. D’equilibrar protecció, gestió, cultura, persones i economia. Sí, he dit economia. Perquè sense economia no hi ha sostenibilitat. Tot i que alguns volen imposar, des de les ciutats, com han de viure aquelles persones amb el dret ancestral d’haver viscut i viure al territori durant generacions. De dir que les ciutats són menys sostenibles que els pobles, malgrat que tallem arbres, mengem animals, i bevem aigua dels rius. Som uns maleïts...
De intentant-ho junt a altres bojos i boges que segueixen endavant malgrat la incomprensió, els pals a les rodes i les males arts d’aquells que opten per no fer res. Malgrat els prejudicis de qui està en possessió de la veritat absoluta i ens acusa d’ignorants, quan no de coses pitjors... De previndre incendis i protegir l’aigua. De no ser moderns i defensar que tot allò que no gestionem, ho acabarà gestionant el canvi climàtic, la sequera o el foc. Siga vegetal, o animal. De no amagar-nos, malgrat la impopularitat del que defensem. Culpables d’assassinar milers d’arbres, senyoria. Però, quants en salvarem?
Culpable d’escriure estes lletres en el cadàver encara calent d’un arbre, en paper... paper que un dia fou arbre, i al que vam assassinar perquè som dolents, com la tinya, com el Tomicus... una plaga, com les que du el canvi climàtic als nostres boscos. Culpable d’escriure sobre un arbre mort per poder-me comunicar per escrit... I d’apagar incendis. D’apagar-los fins i tot abans de que comencen, amb prevenció, tallant arbres, i matolls!
Culpables d’ajudar als boscos a créixer, a depurar l’aire que respirem i que les ciutats contaminen. De dibuixar paisatges amb les nostres accions, i de plorar quan se’ns cremen. Per això, quan tallem un arbre, ens disculpem, conscients del seu sacrifici. Però, de la mateixa forma que em llevaria la vida per la meua gent, la mort d’eixe arbre suposa la vida per milers. En les batalles, i vivim una cruenta batalla contra l’amenaça del canvi climàtic, el sacrifici d’alguns, pot suposar la vida per molts altres, però hi ha gent que no ho entén. Mai tants havien degut tant a tan pocs. Eixos arbres sacrificats són vida per als nostres boscos, senyoria.
Culpable, senyoria. Sense pal·liatius ni excuses. Per això, esta compareixença davant del tribunal. Espere que dicte sentència amb la seua característica benevolència i magnanimitat. Que ens perdone la vida, malgrat els nostres pecats.
No em mateu, jo tinc dos fills i una esposa, pietat, pietat...
PS: Article sarcàstic. Gestionar és conservar, malgrat els intents de criminalització. Quan ens jutgen les generacions que vindran nosaltres tenim clara la nostra defensa. Ho intentàrem amb tot el nostre cor, ànima i tot el molt o poc coneixement d’anys d’estudi, i pràctica, malgrat aquells que optaren per la inacció.
Jo tinc clar que els contaré. Què els contaran vostès?
