Hi ha persones que tenen una necessitat de protagonisme quasi patològica. I, dins d’aquesta necessitat, no veuen o no volen veure que poden fer mal a altres persones. Això, en les relacions personals es pot o no consentir per part d’altra gent, però quan s’està gestionant, ja parlem de paraules majors. D’ençà que va començar la crisi sanitària i social, que sembla que hi ha friccions mal dissimulades entre Puig i Oltra. I clar, són dues persones que necessiten pels seus càrrecs i també, en part, per les seves personalitats, un protagonisme perpetu. I en les seues vides personals, que facen el que vulguen, però en la gestió dels recursos públics, molta cura. Per si faltava algú més en aquesta competició pel protagonisme públic, aquesta és Gabriela Bravo. Que tampoc sembla massa predisposada a cedir parcel·les de protagonisme a ningú. Encara que siga fent perillar les negociacions amb els sindicats pel teletreball o les relacions amb les conselleries de Compromís per aquest tema. L’escenificació d’aquestes situacions de crispació política, dins de la crisi que el coronavirus ens ha portat, no beneficia ningú. Cedir, parlar, dialogar i recordar que tots ells i totes elles estan de pas, malgrat el poder que hui tenen, seria una bona teràpia per tal de donar prioritat al que han de fer: gestionar com cal els recursos que la societat valenciana ha deixat a les seues mans.
Malgrat tot, vull trencar una llança per la feina que s’ha fet per part dels dos Governs del Botànic als anys que estan governant. Les valencianes i valencians hem passat de sentir vergonya dels nostres governants del PP a sentir que moltes coses han canviat. Amb tot, vull recordar un altre personatge que, malgrat estar fora de la vida política, no deixa passar ocasió, i la veritat que fa pena o pot fer riure, depenent del que diga en cada moment. Es tracta del «no culpable» pel tema dels vestits de cavaller. El recordeu? Aquell inefable que, presumptament, rebia regals de gent condemnada pel cas Gürtel. Tampoc tenia ni té necessitat de protagonisme ni res. En fi... i em ve al cap la foto amb l’exalcaldessa de València quan anaven dins d’un cotxe esportiu i descapotable, presentant no sé quin esdeveniment. Ridículs els dos. Molt ridículs. Però tornem al present. Un poc més d’humilitat i de pactes interns ens donarien una seguretat que ara, almenys jo no tinc, de cara a un avanç electoral. El Govern de mestissatge està molt bé, però comporta aquests problemes de disfuncionalitat i de xocs per un protagonisme que han d’assolir que, precisament per aquesta forma de governar amb mestissatge, ha de ser compartida. En cas contrari, poca confiança en el futur. I parlant de protagonismes, m’oblidava de l’inefable Toni Cantó, que a vegades igual li dona tres que trenta-tres per tal que se l’escolte i se’l veja. O Isabel Bonig, que és capaç de dir el que siga, fins i tot afirmar una cosa i la contrària sense importar massa la coherència, per tal de xuclar càmera, foto o titular. En fi, que com veiem, que anem ben servides i servits amb l’actual classe política valenciana quan d’afany de protagonismes es tracta. Un poc més d’humilitat i respecte a la ciutadania ens vindria millor a totes i tots, però no estic segura de veure-ho. Què distint seria tot si recordaren que sols estan de pas i que demà hi haurà altra gent al capdavant de les institucions. En fi...
