Actualment hi ha una opinió pública ciutadana sensible als problemes mediambientals. La seua gent més activa explica les amenaces a la vida en el planeta, dóna a conéixer les causes de l’emergència climàtica, parla de la pèrdua creixent de biodiversitat i lliga la crisi ecològica al model de l’economia. És un corrent d’opinió configurat en les últimes dècades, no uniforme, més o menys arrelat segons països, que no ha deixat de créixer i arriba a les polítiques d’estat, amb especial èmfasi a la Unió Europea. Eixe corrent va començar quan, per la investigació i l’estudi de científics, es conegueren efectes i causes de la degradació de la vida: la ciència en va donar la veu d’alarma a partir dels anys seixanta. Poc temps després, l’ecologisme esdevindria un moviment que lligava lluites locals i batalles globals com la d’oposició a les centrals nuclears. Ara podem dir que la combinació de les crides de la ciència i l’activisme mediambiental ha tingut efecte, tot i que mentrestant no han deixat d’agreujar-se problemes. Al País Valencià, el moviment ecologista va iniciar-se fa cinquanta anys, hi està present des dels anys setanta del segle passat. Un llibre recent (‘Cal que florisquen mil margarides’, NPQ Editores, 2020) de Carles Arnal, doctor en biologia i professor, qui va ser el primer diputat verd a les Corts Valencianes, conta la història del moviment i alhora argumenta per què cal continuar la lluita ecologista, social i política, a més de concretar alternatives per al territori valencià.

Continuar-la, sí. Les mogudes en defensa del medi natural no han cessat mai (els boscs, l’horta, l’aigua, l’aire, la biodiversitat, el paisatge...), arribaren els partits verds, els programes de quasi tots els partits fan ara proclames mediambientals, les polítiques oficials europees parlen d’una eixida a l’emergència climàtica i a l’actual crisi pandèmica que se sustente en una nova economia verda. Però de moment molts estudis i veus indiquen que estem arribant tard.

La situació no millora. Els símptomes del canvi climàtic són insistents (desgel dels pols, episodis climatològics més greus, augment del nivell dels mars...). La millora de la qualitat de l’aire a les ciutats durant el confinament ha sigut real però transitòria, insignificant en perspectiva per falta de continuïtat. La desforestació (destrucció) de l’Amazònica, un dels pulmons fonamentals del planeta, avança. Tot i no haver-hi certeses, és possible que l’origen de la pandèmia estiga relacionat amb els processos d’urbanització descontrolada que han posat en contacte humans amb unes altres espècies portadores de virus. Per altra banda, tot i el compromís de la cimera de París (2016) d’evitar l’augment de temperatura global més de 1,5ºC, els països del G20 no és desempelloguen dels combustibles fòssils. Les multinacionals es llaven la cara parlant de sostenibilitat mentre sabem que, en la pràctica, estan lluny de creure en un nou paradigma econòmic.

L’altra cara del panorama, la de l’esperança, és que ja fa alguns anys que les administracions públiques i organismes internacionals manifesten intencions d’abordar reformes i han creat determinats programes i institucions a l’efecte. La transició ecològica ha passat a ser un objectiu governamental i l’economia verda, junt amb el de la digitalització, l’horitzó declarat per la Comissió Europea d’eixida a l’actual crisi. Amb tot i això, no està clar que ens trobem ja amb un canvi de tendència de les activitats humanes. El que ja es fa no és suficient. Fan falta acords verds globals i locals que s’executen i es comprove la seua efectivitat pràctica. La sostenibilitat del medi natural ha de passar a ser una qüestió transversal de les polítiques públiques i de les activitats socials privades.

En la pugna entre un sistema que està destruint les bases de la vida en el planeta i l’establiment d’un nou model econòmic, l’ecologisme tindrà, com fins ara, un rol decisiu perquè hi ha molts debats d’idees en marxa i moltes accions pràctiques a fer per a reconvertir la cultura dels humans. Un moviment plural de ciutadania activa, que reflexione i faça reflexionar a l’opinió pública, que lluite contra el canvi climàtic, defense la protecció de la biodiversitat del planeta i propugne determinats límits al creixement, serà imprescindible per molt de temps.