«M’encanta l’olor de napalm pel matí», diu Robert Duvall en ‘Apocalypse Now’. Revelació insòlita de qui frueix fent mal; sentiment compartit per un partit que no esmentaré per a no degradar aquesta columna. En la vida hi ha qui gaudeix fent i refent, però també qui no sap res més que desfer i contrafer: ara disparant contra els immigrants, ara contra les dones, ara contra la nostra llengua. L’última descàrrega d’autoodi ha sigut en Alacant, amb la col·laboració del partit de la Gürtel. L’intent de genocidi lingüístic porta notes bèl·liques de Wagner i les seues Valquíries en la pel·lícula de F. F. Coppola. No és la primera vegada. No serà l’última. Que el supremacisme espanyolista haja fracassat és motiu de satisfacció, però que es qüestione l’ensenyament del valencià és motiu de preocupació.La societat no es divideix en valencianoparlants i castellanoparlants, perquè castellanoparlants ho som tots, de gust o per força. Però el PP i l’anomalia nascuda al seu ventre de lloguer mantenen la idea que en una societat amb dues llengües només una ha de ser normal; normalitat que tradueixen en l’ús exclusiu del castellà. Com que tenen vocació monolingüe, només toleren el bilingüisme als pocs àmbits on el valencià és encara la primera llengua. El seu lema és: monolingües tots i bilingües els que ja ho són... fins que deixen de ser-ho mitjançant un meditat procés de substitució lingüística, objectiu al qual es dediquen amb entusiasme i tenacitat. La fallida declaració institucional d’Alacant n’és la prova.Repudiar la llengua pròpia remet a la lògica colonitzant d’una dreta carca que hi obri més fronts que Alemanya a la II Guerra Mundial; i a les casernes mediàtiques i judicials on els habituals franctiradors contra la llengua afinen la punteria i, tan sovint com acredita la seua biografia, no deixen de disparar. Per això tant de pamflet camuflat d’editorial, tant de nyap disfressat de sentència. L’horror habita entre nosaltres. «L’horror, l’horror», que deia Marlon Brando.
