Blasco Ibáñez, en la novel·la ‘Arroz y tartana’, recrea l’ambient nadalenc de la València de 1894. Ens descriu l’enrenou que hi havia a la nostra ciutat el 24 de desembre. Situat en el Mercat Central ens conta que tots els anys esdevenia el mateix: hi havia un mercat extraordinari fins ben entrada la nit, es vivia una festivitat sorollosa amb una explosió alegre d’un poble que gaudia fent les compres per a l’endemà. Tradicionalment, en la nit de Nadal, els valencians feien un sopar senzill; es menjaven fruits secs i el tradicional panfígol, espècie de torró que es feia amb figues i ametles, segons la definició del diccionari de Josep Escrig. A la mitjanit sonaven les campanes per anar a la Missa del Gall; en la celebració el gall no apareixia per cap lloc i això de xicotet em decebia. En tornar de l’església es feia el ressopó, per descomptat Papá Noel ni estava ni se l’esperava. Calia dormir bé per a afrontar amb ganes el dia de Nadal on no faltava mai la típica olla, així com les felicitacions i cançons nadalenques. Era tradicional entre els valencians celebrar el segon dia de Nadal amb un plat de canelons que les nostres mares feien amb les sobres del dia anterior.
Colles de xiquets recorrien els carrers amb carrancs. La ciutat estava plena de llocs de venda il·luminats amb farolets. Els més menuts besaven les mans als membres majors de la família per a rebre les estrenes que, com diu una cançó popular: «Nós trauen de damunt les tristors i moltes penes». En temps antics, la ciutat oferia regals i donacions als reis i prínceps que visitaven València en Nadal. Els serens, carters i fematers acudien a les cases del veïnat per felicitar les Pasqües i rebre les estrenes. El costum d’anar al teatre estava molt arrelat en la gent; per exemple, en 1920, els valencians podíem anar al Teatre Principal, al Princesa, al Russafa, a l’Apol·lo, a l’Olympia, a l ‘Eslava o al Teatre Líric. A més a més existien els cafès teatre on era costum representar en aquesta època de l’any ‘Comèdies de Màgia’. Antigament la nit de Nadal a la Seu s’escenificava el Cant de la Sibil·la, interpretat per sibil·les, dones virginals que provenien de la mitologia clàssica i anunciaven el judici final i l’arribada del Messies.
Els valencians, de sempre, tingueren en gran estima les confiteries. Ja els Reis Catòlics consumien dolços i confitures valencianes. En Nadal es venien torrons de Xixona, Gandia o Cocentaina a les parades que s’instal·laven a la plaça de Sant Francesc. El 6 de gener era molt típica la Casca dels Reis, un dolç d’origen medieval elaborat amb sucre i ametles.
Els nostres escriptors no han deixat passar Nadal com a font d’inspiració. Carles Salvador va escriure un llibre de poemes amb el títol Nadal, flor cordial. Enric Valor escriu ‘El viatge de Nadal’, un conte on l’escriptor de Castalla ens relata la història d’un traginer que la nit de Nadal viatja des de la Vila Joiosa fins a Alcoi amb el seu carro per a vendre xocolata; malauradament, el sorprén una forta nevada a la serra d’Aitana. Estellés escrigué un poema que ha estat musicat: ‘La Rosa de Nadal’. Joan Fuster, en un article de 1980, ens conta que enyorava les campanes de Nadal de quan ell era menut, unes campanes que el clero municipal havia electrificat.
L’arribada de la televisió i després la fortíssima globalització han canviat els costums nadalencs valencians; les nostres tradicions haurien de contar més en el desenvolupament de la nostra vida.
