Mai no m’hauria imaginat un 2020 com aquest que s’escorre com arena entre els dits. Un any maleït que esgota els seus últims dies entre festes fartaneres que no podem compartir en família i amics. És demanar massa que el 2021 no s’assemble al 2020? Mai hem estat tant de temps tancats en casa, mai. Mai ens hem rentat les mans tant per a no poder-les xocar, mai. Mai hem reprimit com enguany el desig d’abraçar fills i netets, mai. Mai la por al contagi ha frustrat expressions d’afecte tan espontànies com una carícia a la barbeta, un bes a la galta o una palmadeta a l’esquena. Ganes tinc d’esborrar 2020 de la meua vida, com si mai no haguera existit. Un any que mereix l’epitafi del guru Osho: «Mai no va nàixer; mai no va morir. Només va visitar aquest planeta Terra entre l’1 de gener i el 31 de desembre». Mai més un any com aquest. Mai dels mais!

2020 s’ha guanyat a pols el qualificatiu d’annus horribilis, que és com van definir en Anglaterra el fatídic 1666 que hi va dur la guerra, la pesta bubònica i un gran incendi a Londres, delmant la població. «Annus horribilis» que d’ací unes hores desembocarà en un 2021 que presenta més incògnites que certeses. Forrest Gump, en la pel·lícula protagonitzada per Tom Hanks, ho explicava així: «La vida és com una capsa de bombons, mai saps el que et pot tocar». Doncs això, no sabem què ens depara el 2021; tot i que costa imaginar que puga ser pitjor que el 2020. Però ja saben: mai més diguem mai.

Quan al 2021 li falta un ai per ser un nounat deixat a la porta de cap d’any com el nadó que deixen en un cabàs al portal de casa, vull traslladar al lector els millors desitjos. Si mai m’has de menester, dis-m’ho; mai per mai no t’enfonses; si vens al poble, pega’m un crit i farem un barret. Tot i que vivim temps massa complicats i polièdrics com per admetre el reduccionisme de demanar una vida a la mida dels nostres desitjos, hi va un contenidor de salut, un gavadal de felicitat, una estiba de prosperitat, un remolc de petites alegries...