Tinc un gran amic, Quique, que cada any per aquestes dates li pregunte com veu vindre l’any que s’apropa. I cal reconéixer que encerta cada any. L’any passat per aquestes dates li vaig preguntar i em va contestar que «el 2020 sería un año raro. Acaba en 20» em va contestar. I ja hem comprovat com d’estrany ha estat enguany.

Fa uns dies li vaig tornar a preguntar com veia el 2021 i em va contestar que «medio año será todavía complicado, pero que a su vez será un año de esperanza». Li vaig fer cas, com sempre.

M’agradaria pensar que aquesta part d’esperança a la qual feia menció, no era sols per l’aplegada de la vacunació massiva del conjunt de la ciutadania contra la COVID-19, que també. Però preferiria que aquesta esperança fora, per exemple, sobre l’eliminació de la crispació política al Congrés. Sobre l’abdicació un monarca que al seu missatge de Nadal no afronta els problemes reals de la població. Sobre la desaparició de la corrupció política i econòmica. I ací us recomane la lectura del llibre «Un poble traït» de Paul Preston que dona claus per entendre la nostra societat actual i la corrupció que la travessa.

Però continue amb la part d’esperança que va pronosticar Quique. M’agradaria que també s’abolien les últimes reformes laborals del 2010 i del 2012, o l’anomenada llei mordassa que tant de mal està fent a la llibertat d’expressió.

Que s’aplegaren a acords per unes pensions dignes perquè les persones, a l’última etapa de les seues vides, pogueren gaudir amb tranquil·litat del seu temps i de la seua vida sense problemes econòmics.

Que es poguera negociar un nou Estatut de les Persones Treballadores on es tingueren en compte i s’eliminaren totes les bretxes i discriminacions indirectes que encara patim les dones als espais laborals, com la precarietat, la diferència salarial, etc. I també desaparegueren les precarietats de tota classe i per a tota la classe treballadora.

Que les accions positives per a persones amb diversitat funcional en l’accés a l’ocupació s’acompliren i es milloraren. O que es garantirà el dret constitucional de l’accés a un habitatge digne per a tothom sense especulacions. Que el dret a aigua, a l’energia elèctrica i el gas quedara definitivament blindat constitucionalment.

També m’agradaria que es revisaren les polítiques del Ministeri d’Igualtat i la seua proposta de l’anomenada llei trans que vol convertir els desitjos en lleis. O que desapareguera la temptació d’una legalització dels ventres de lloguer. I per descomptat que s’aprovara l’abolició de la prostitució i de la tracta de persones amb finalitat d’explotar-les sexualment.

I per descomptat també m’agradaria que la lluita contra les violències masclistes fora una prioritat d’Estat i no sols polítiques aigualades que no estan aconseguint aturar aquesta xacra que patim les dones per ser dones, no per ser persones. Per ser dones. Ho dic ben alt i ben clar per si hi ha dubtes: Per ser dones.

Si, entenc que demane massa, i que conste que ací no estan totes les meues peticions. Però igual podria ser la meua carta a les Magues d’Orient, que existir, i tant que existeixen. No passaria res que ens portaren a tota la població aquests regals socials que, sembla que per altra banda igual no apleguen, malgrat algunes promeses electorals.

Diuen que l’esperança és l’últim que s’ha de perdre i gent amiga com Quique, a qui per cert li vull dedicar aquest article, em permet pensar que tenen part de raó. I, a banda de positiva, em reconec una dona amb esperances per millorar com a societat, malgrat les dretes, ultradretes i el Cap de l’Estat.

Molt bon 2021 per a tota la bona gent!!!