Tot i que d’obres teatrals típiques de Nadal només recorde «Els pastorets» de la meua infantesa, gose fer-ne un muntatge de l’actualitat política que és com un pessebre nadalenc: sota un cel de cel·lofana el portal on s’arreceren José i Maria, encarnats pel matrimoni Iglesias-Montero que són assetjats per una multitud de carques i altres espècimens que protesten per l’okupació del pessebre. Entre salutacions romanes dels concentrats, Abascal, procònsol de la Hispània Ultra, s’acosta al pessebre socialcomunista demanant a la santa família d’immigrants els papers que exigeix la llei d’estrangeria.
Sánchez, qual àngel de la bona nova, anuncia «una gran alegria»: el 2021 serà l’any del retrobament amb Catalunya. Arrimadas és la dona que fila; Casado, el caçador que té tants ocells en el cap que confon la gavina del PP amb l’Esperit Sant; Ayuso emula (que no, que no és un insult emula) la jove mestressa que duu la cistella dels ous i Baldoví fa de pescador de canyeta en un riu de paper de plata. Hi són també Junqueras, l’home del pou que fa de bon samarità del govern de coalició; Puigdemont, el segador amb la falç en la mà; Page, Vara i Lambán, els pastorets que toquen el flabiol, el tamborí i la simbomba; i M. Robles és un centurió romà (no vau saber l’algoritme xifrat que amagava la “M” de M. Rajoy, aneu a saber este!).
Els presidents del Tribunal Constitucional, del Suprem i de Comptes fan de Reis d’Orient de l’unionisme. Sobre una muntanya de suro, Aznar riu i somriu disfressat de hiena; González és l’àngel reciclat en dimoni pelut amb forca i pudor de sofre. Felipe VI fa com Herodes i es renta les mans (sí, sí, ja sé que això de les mans s’atribueix a Pilat, com si Herodes no se les rentara mai!). I la figura més entranyable: Juan Carlos I, que fa de caganer pel mal de ventre que li provoca la Justícia suïssa. I just quan em disposava a donar detalls de l’escena, vaig i em desperte! M’havia adormit al sofà llegint la pobresa franciscana de l’argumentari antivacunes.
