Aquesta crisi ha ens situat davant de molts dilemes, alguns afecten al camp del dret, l’excepcionalitat i la gravetat del moment han generat decisions i actuacions urgents per part els poders públics, amb el deure de compliment per part de la ciutadania. Sense esgotar el relat apuntaria algunes opcions que s’han donat, les quals d’alguna forma ens emplacen a una mena de reflexió per a abordar una gran crisis com la que estem vivint. El nus central de la meua reflexió el situaria en les contradiccions entre el dret positiu, el vigent per tant, i les limitacions que han estat emprades per aturar la pandèmia, així tenim : suspensió o restriccions a les llibertats públiques, reconegudes a la Constitució, assumpció per part del govern de l’estat central de competències de les autonomies, i posterior restitució d’aquestes a les comunitat autonòmiques respectives, major coordinació i unificació de criteris en espais més enllà el marc estatal, en particular en l’àmbit de la Comunitat Europea...

L’altra part de moneda és el capítol dels deures, l’ eterna correlació entre el dret i el deure, allò que des de la facultat ens van inculcar els nostres professors. El ciutadans, que no súbdits, hem tingut que complir o que acatar, i en aquest terreny les contradiccions i les dificultats s’han manifestat de forma molt evident. Ens podem interrogar en cada moment sobre l’eficàcia de les mesures, de los normes excepcionals, i per tant podem expressar-ho, on, però, es situen els límits? La gran majoria de ciutadans hem obeït, algunes conductes de grup o individuals, han transgredit les normes. Que cal fer? Ha existit suficient dissuasió, o previsió del que podria esdevenir ?

La consideració precedent ens porta a l’ espai de la repressió, de la sanció o càstig dels infractors. La part de la societat que ha complit s’ha trobat sovint perplexa o, en ocasions indignada, al veure clars casos que al seu parer son signe d’ insolidaritat, o de irresponsabilitat. Hi ha casos de denuncies d’aquestes situacions que han conduit a mesures punitives. De fa temps que he vingut defensant la dissuasió en contra de la repressió, la present situació,però, seria l’excepció, i com podem valorar l’eficàcia de les multes o sancions? He escoltat en més d’una ocasió que calia més actuació policial, tinc dubtes sobre la viabilitat jurídica d’ algunes de les normes i mesures previstes , puix la meu parer el camps del dret s’ha quedat prou curt, i no diguem-ne el poder judicial. Restaria un altre debat, el territorial, puix, al marge dels excessos verbals, i en més d’ una ocasions les eixides de to de la dreta, la qual ha criticar la centralització, i quan li ha convingut ha passat al extrem contrari, cal pensar en termes supra- estatals. No ha hagut més remei que improvisar, que anar fent a corre cuita, no essent possible altra cosa. Seria doncs necessari que una vegada les urgències ens deixar temps per pensar, ho fem col·lectivament; tanmateix cal que les instàncies que governen o les que son oposició, juntament amb les persones expertes, busquen alternatives amb visió de futur. El dret, en tant que lleis i normes s’ha vist desbordat, insuficient per tant. Hi ha matèria sobre la qual cal actuar .