La meua família tenia un bar, allà pels anys setanta i huitanta, el Bar Acrópolis, ubicat justament a l’acròpolis de Sagunt, sota les faldes del castell, enfront del teatre romà. Aquell era un barri històric, habitat pels vius i pels morts. Els morts formaven part de la història: ibers, romans, cristians, jueus, musulmans... Els vius eren els clients del bar, en part immigrants de les terres de l’interior que havien arribat a la costa per a guanyar-se la vida en diferents oficis: jornalers de la terra, agricultors, metal·lúrgics, ferroviaris, estibadors, camioners, obrers de la construcció, gent de classe treballadora, al capdavall, tothom tenia el seu lloc al Bar Acrópolis.

La mare, si de cas, atenia els clients com si foren membres d’una gran família i, tot i que no féiem habitualment entrepans, si algú tenia necessitat de menjar el convidàvem a dinar o sopar o li oferíem un tros de pa d’aquells que guardàvem per a nosaltres. Bevien de bon matí cassalla i conyac i eren fumadors empedreïts de tabac negre sense filtre; el local sempre estava atapeït de fum. Teníem una estufa de llenya i en hivern el pare cuidava amb molta cura que els jugadors de cartes no hi passaren fred. De tant en tant, els clients s’embolicaven en discussions, no sempre estèrils i retòriques, certament, ja que teníem clients de dretes i d’esquerres i fins i tot algun que altre que tenia afany per la lectura.

El bar no era un lloc de debat i discussió, ni tenia cap prurit social o cultural, per descomptat. Però sovint escoltar les opinions sobre determinats temes de gent de la classe treballadora em resultava un exercici molt profitós perquè em feia posar els peus a terra i em curava d’humilitat. No era una convivència idíl·lica, la veritat, però si he de dir que passat el temps reconec que, al cap i a la fi, hi havia certa solidaritat entre ells i fins i tot semblaven tots una gran família. La seua funció era molt terapèutica per a gran part de la clientela, ni més ni menys com passa actualment en la majoria d’establiments d’aquestes característiques.

Ve a compte aquesta introducció de tall personal per a fer referència a les noves restriccions sanitàries de la Generalitat pel coronavirus que condemnen el sector a tancar a les 17 hores de la vesprada fins el 31 de gener. No jutjaré les mesures sanitàries, per a res, en absolut, no em correspon i no soc ningú per a jutjar-les, és més, com a ciutadà només podem acatar-les i complir-les amb respecte i responsabilitat. Però, clar, no deixe de pensar, ni per un instant, en les nombroses famílies, segurament algunes com la meua, que ho estaran passant d’allò més mal, en una inquietud permanent, perquè el negoci no funciona i han d’afrontar totes les despeses corresponents: impostos, proveïdors, salaris, lloguers, llum, aigua, etc...La Federació Valenciana d’Hostaleria diu en un comunicat que les mesures sanitàries són un colp d’estat contra la pervivència del sector a la Comunitat Valenciana.

Són 35.000 establiments i moltes famílies al seu voltant que depenen del negoci per a la seua supervivència. Allò que tinc ben clar, perquè ho he viscut, és la sensació de soledat i abandonament pel qual estaran passant les persones que depenen de l’entrada de clients a l’establiment, siga un bar, un restaurant, un hotel, un pub o una discoteca o una sala de festes, per a sobreviure econòmicament.

En justícia, hauríem de pensar raonablement que controlar la pandèmia no és responsabilitat únicament de l’hostaleria, sinó de tota la societat en el seu conjunt. La solidaritat, per tant, hauria de ser compartida i la Generalitat hauria de posar en marxa un pla de rescat o d’ajudes que apaivagara, segurament només en una xicoteta part, l’angoixa per la qual està passant el sector. Per aquesta raó entenc perfectament que reclamen a l’administració valenciana un pla d’ajudes per la via d’urgència. Si de cas, el que tinc molt clar és que si el pare i la mare visqueren i el Bar Acrópolis estiguera obert, les queixes i les malediccions contra l’administració rebotarien pel teatre romà i pel castell i qui sap si, amb tanta contundència, ressuscitarien els veïns morts fa segles, els veïns que ja formen part de la història.