Malalt. Així estava el sistema educatiu al nostre país. I dic estava perquè fa unes setmanes, amb l’aprovació de la Lomloe començava a sanar. Però, desgraciadament, ho feia enmig d’una tempesta de soroll i mentides provocades pels interessos d’uns i l’ànsia irada d’uns altres.
L’educació, eixe assumpte d’Estat que tots ovacionen fins que veuen les dents al llop, no pot ser la ‘farsa monea’ amb la qual s’hi mercadeja: un dret fonamental amb el qual s’ha jugat massa vegades. Perquè precisament de monedes, d’interessos espuris i classisme va tot això.
És moment de fer les reformes necessàries perquè Espanya tinga l’educació que mereixem. Això va del nostre futur, de millorar-lo, de ser-hi audaços i competitius. Necessitem una educació equitativa, plural, d’oportunitats i valors transversals, absent de desigualtat i elitisme. Elitisme. La paraula màgica que condiciona que la tempesta siga taronja o verda. Cadascú que trie el color.
Si a un model educatiu víctima de canvis constants li afegim una llei mancada de tota mena de ‘vitamines’ educatives, com la infame llei Wert, el resultat és un contrasentit que calia ordenar. Les polítiques educatives presentaven un quadre clínic desesperat, amb punts per sanar i d’altres que calia suplementar de manera àgil i valenta. Per fortuna el tractament ha sigut expedit: tenim vitamina C de Celaá. Igualtat real, llibertat d’ensenyament, integració, recerca... són algunes de les propietats d’aquesta, un ascensor social que la mateixa ministra qualifica d’urgent.
No obstant, les bondats de la llei han sigut atacades a dentades i ràbia per sectors reaccionaris i usurers (ara amenacen d’esquivar la llei). I clar, amb tal soroll, les infàmies corren el risc de penetrar com l’aigua en la terra. Però no per això deixen de ser-ho menys. Falsedats mesquines hi ha.
Els centres d’educació especial no desapareixen, es potencien els recursos als centres ordinaris (que arrosseguen infrafinançament) com a aposta per a l’escolarització d’alumnat amb discapacitat d’aquelles famílies que ho desitgen.
La ‘vitamina Celaá’ promou l’equitat i fa que el castellà i les llengües cooficials de l’Estat estiguen més vives i compensades. Quina sort de tindre’n!
L’altra flàmula que retrona és el dret a la llibertat d’elecció, però, si un dret es converteix en privilegi sobre altres, aleshores deixa de ser-ho. Clar que és podrà triar, però el procés introdueix canvis i matisos importantíssims: les ‘quotes’ dels centres concertats no podran ser obligatòries i quant a Religió, únicament no serà avaluable.
Una llei educativa forta és fonamental. Però la política educativa no és far sinó vaixell. Això no va ni de dogmatitzar ni d’adoctrinar com de manera injusta i perversa subratllen alguns. Va de ser lliures i poder, precisament, dirigir el vaixell de les nostres vides de manera conscient i garantida per la ruta que decidim.
Diu Chomsky que «la llibertat sense oportunitat és un regal del diable, i la negativa a brindar tals oportunitats és criminal». L’oportunitat per a l’educació s’hi brinda i té nom: llei Celaá.
