Darrere de la façana d’un home cordial, educat i atent, que ho era, hi havia un altre Santiago/Jaume Bru i Vidal, únicament a l’abast d’aquells que el coneixíem bé, que érem capaços de captar discretament una mirada absent, difusa, perduda, que no encaixava gens ni mica amb la seua habitual, aquella que tenia quan s’acostava algú a saludar-lo i, de seguida, es treia de la butxaca un somriure amable, un gest planer extret del codi d’aquells veïns i veïnes de tota la vida, com una espècie d’alegria atàvica: el plaer de conversar efímerament amb els seus coneguts al carrer. Però a mi m’intrigava molt aquella mirada absent, no sabia d’on procedia, quin n’era l’origen, d’aquell pensament, d’aquell desassossec.
Enguany es compliran cent anys del naixement de Santiago Bru i Vidal. Poeta i historiador nascut a Sagunt el 29 de juliol de 1921. Mort l’onze de novembre del 2000. Cronista oficial de Sagunt i de València i premi de les Lletres Valencianes del 2000. Arxiver de l’Ajuntament de València. Entre els seus mèrits, d’una banda, aportar formació universitària i científica, com a docent i doctor en Història, al panorama de la historiografia valenciana dels anys cinquanta i seixanta. En l’editorial L’Estel, dirigida per Adolf Pizcueta, va publicar, amb caràcter divulgatiu, ‘Les terres valencianes durant l’època romana’. En general, els seus estudis històrics tenen sempre la forma d’una aproximació, una notícia breu, més pròpia del pioner que sistematitza documents inèdits de camp que de l’investigador que analitza la bibliografia. Per això mateix, els seus estudis sobre el circ romà de Sagunt van ser pioners, igual que els que va fer sobre les Germanies, el barri jueu, sobre la toponímia o sobre l’arqueologia. També va ser president de l’Associació de Cronistes Oficials del Regne de València. Però, al capdavall, tots els seus treballs van estar influïts per aquella gran generació de professors universitaris que portaren la modernitat acadèmica a la Universitat de València: Miquel Tarradell, Joan Reglà o el mateix Manuel Sanchis Guarner.
Com a poeta , Bru i Vidal va formar part del Grup Torre, dirigit per Xavier Casp i Miquel Adlert, en una època en què repartir estampetes religioses en valencià a la porta de les esglésies va comportar la represa de la llengua en la postguerra. I no debades, perquè més enllà de l’anècdota, el grup Torre va ser un grup d’avantguarda que va portar la modernitat literària al País Valencià. Del grup formaren part, a més de Casp i Adlert, Joan Fuster, Miquel Dolç, Rafael Villar, Joan Valls, Vicent Andrés Estellés, Maria Beneyto, Francesc de Paula Burguera i Maximilià Thous (fill), entre altres. El 1953 es va publicar la primera traducció al valencià d’una obra del poeta Rainer Maria Rilke: ‘La cançó de l’amor i de la mort del corneta Cristòfol Rilke’. Bru i Vidal va publicar el poemari ‘Ala encesa’ l’any 1950 i, nou anys després, va guanyar el Premi València pel recull ‘Retrobament’. A partir d’aleshores es va obrir un llarg parèntesi en les publicacions poètiques que va durar fins als anys vuitanta, tot i que va continuar escrivint poesia anònimament.
Comptat i debatut, Bru i Vidal va ser un intel·lectual testimoni cívic d’una època i d’un país. Un home de formació universitària, cordial i de consens entre els uns i els altres, que estimava la llengua i la història del País Valencià i que escrivia amb la passió d’un valencianista convençut i coherent. I qui sap si per això, per aquella consciència plena d’una època, d’un temps i d’un país, per la pèrdua d’aquells amics i d’aquell entorn pel pas dels anys i de les generacions, darrere del seu tarannà amable i cordial, hi havia una mirada absent, difusa, perduda: la mirada d’un home vell que al contemplar les restes històriques de la seua ciutat sabia que ja formava part del passat, que el pas del temps, implacable i definitiu, havia convertit les seues vivències en un estigma dels anys. I mentre mirava la porta septentrional del circ romà, el seu pensament volava pel carrer de l’Olleria i escoltava en silenci la cridòria dels amics de la infantesa, perquè ja sabia, amb plena certesa, que aquell retrobament seria l’últim.
