Si hi ha una data en l’almanac escolar amb caràcter unificador de sensibilitats educatives és el 30 de gener, Dia de la No-violència i la Pau. Una iniciativa nascuda l’any 1964, impulsada per l’educador i poeta mallorquí, Llorenç Vidal i Vidal, en commemoració del dia en què fou assassinat Mahatma Gandhi, el pacifista més influent en l’era contemporània, per la seua filosofia i la seua pràctica no violenta en el procés d’alliberament de l’Índia de les urpes de l’Imperi Britànic –sospitós d’un dels magnicidis més importants de la història.

Tothom reconeix Gandhi com un personatge clau en el seu país, que hi fou capaç de liderar un procés d’independència pacífica, exemplar al món pels mètodes emprats: la desobediència civil, la no-cooperació amb el sistema opressor, les vagues de fam –en féu 17 contra l’ocupació britànica–, la resistència passiva... Una estratègia d’insubmissió que tingué èxit després de dècades d’humiliacions, tortures, milers d’empresonaments, massacres en manifestacions de gent desarmada... que marcà el camí cap a la llibertat de la majoria dels estats actuals (que han passat de 51 a 193, des de la fundació de l’ONU). Per cert, val a dir que, a l’estat espanyol, Gandhi hauria estat condemnat pels seus actes a penes molt més severes que les que s’estan aplicant contra els pacifistes Jordi Sánchez, Jordi Cuixart o Oriol Junqueras, entre d’altres, per voler decidir el futur de Catalunya.

I les comunitats educatives són un lloc privilegiat per a construir un imaginari col·lectiu de no-violència, des de la teoria i la pràctica diària. Una pràctica que necessita la democratització real de la gestió dels centres, la participació igualitària, la mediació dialogada i respectuosa... una educació que faça possible un futur en Llibertat. I una bona manera de fer-ho és celebrar el Dia de la No-violència i la Pau. I fer-lo extensible als 365 dies de l’any per tal de bandejar totes les violències des de la tolerància, la solidaritat, la concòrdia i la no-violència.

La cultura dominant és molt condescendent amb la violència i, fins i tot, la inculca. Els estats i els seus governs fomenten valors com la centralització de l'autoritat, la jerarquització, la disciplina, el conformisme, la violència armada per a solucionar conflictes, la idealització de l’honor i de l’orgull de morir per la pàtria (com diu l’himne de l’Exèrcit de Terra espanyol). Que propugnen una visió de la històrica que té com a models: herois violents, glorioses batalles, guerres inevitables, el negacionisme de la crueltat criminal dels exèrcits. Un bel·licisme que compta cada any amb una sucosa part dels pressupostos generals en detriment dels serveis socials. Tot un entramat que cal reciclar perquè es contradiu diàriament amb les farisees declaracions de pau dels que s’organitzen per a la guerra, pagats amb els impostos.

Davant d’això, els centres educatius poden jugar un paper clau en la formació d’una cultura que done veritable sentit al concepte de PAU, no només com l’absència de guerra, sinó com un procés en què la humanitat puga gaudir de justícia, d’equitat entre les persones i els pobles, de relacions cooperatives i d’ajuda mútua, d’harmonia de la persona amb ella mateixa, amb la naturalesa i amb les altres persones, de respecte pels drets humans i tantes coses més... Uns valors molt allunyats dels interessos dels empresaris d’armaments (còmplices d’infinitat de matances), dels exèrcits (colpistes en la reserva o no) i dels governs i dirigents polítics en general (que prioritzen en despeses militars)... que haurien de retornar a l’escola pública per a rebre una reeducació en valors democràtics tan bàsics i necessaris com la Pau i la No-violència.