Conviure amb la idealització comporta transitar espais equivocats. La intuïció, en altre temps brúixola precisa com la raó, ja no encaixa amb la realitat que hem anat construint entre tots i totes sobre les ruïnes de la incapacitat sobrevinguda. Durant dècades hem donat per descomptat el que el nostre hàbitat musical anava oferint, ora des de llocs de creació ora d'ostentació i vacu exhibicionisme, fins a arribar a un buit existencial cristal·litzat en forma de dependència. Encara que éssers sonors ens hem alineat a ressonàncies institucionals per a després, una vegada decebuts, regirar-nos en contra en una espècie d'esquizofrènia identificativa. La cultura de la subvenció és molt probablement l'antítesi de la creació i l'expressió artística una vegada comprovats els fets i els esdeveniments. Suposadament imparcial, la institució té entre les seves comeses principals aconseguir en la societat que regenten nivells òptims de felicitat mitjançant tres pilars fonamentals: la salut, la pau i la cultura. Nogensmenys, una gestió fal·laç arruïna la pau que esdevé en una cultura escassa desconnectada de la estructura social i la seua concomitància tant sensitiva i de salut com econòmica.
Tendents a arraconar-nos en els extrems, valorem la gestió de la cultura -molt especialment de la música- des de les diferents talaies ideològiques sense reparar en què el posicionament incondicional tan sols ens allunya de la veritat. A València com a imatge eidètica del nostre territori, hem vist atònits i incapacitats de reacció un declivi musical inusitat en tant que el canvi de govern apuntava sense reserves i inclinacions inconsistents cap a un renéixer de la música i de la cultura. No ha estat així. Si hi ha un lloc amb diversitat musical és a València i mentre aquesta diversitat no s'ajusti a una atenció absolutament imparcial per part del Institut Valencià de la Cultura (abans, de la Música) el creixement i desenvolupament cultural quedarà hipotecat. Afortunadament, són cada més els grups i formacions que entenen que hi ha vida més enllà de la subvenció i que la creació d'espais creatius, propostes singulars i veritable professionalitat són camins per a la llibertat, compartint sense condicionants ideològics la seua música amb el públic, únic ens a qui devem explicacions.
L'IVC compta al seu favor -malgrat la seua qüestionable gestió dels recursos musicals de València- amb l'absència de crítica oberta com correspondria a una societat i gremio sense por al veto, tal i com s’espera de les societats democràtiques basades en la llibertat com a principi. Si hi ha por és perquè, potser, no hem aconseguit el nivell de societat que equivocadament pensem que hi som. L’IVC ha esdevingut en decepció atès que ha optat per les formes més elementals d'expressió musical basades exclusivament en referents empobrits de la cultura i en l'únic ítem de valor recolzat en la llengua. Durant dues llarguíssimes dècades, vam ser atropellats per una gestió socio-política nefasta però els actuals guardians de la cultura institucional s’han erigit en salvadors. No sols tenen més responsabilitat sinó també més culpa que la cultura musical no tingui espai a València. Diran en la seua defensa que donen suport a la música de evolució clàssica a través de substancials subvencions però que sigui pràcticament un únic grup el que té còpia de les claus de la caixa de les ajudes públiques no els deixa en bon lloc. A més, els seus dirigents i alíquotes basen el seu criteri valoratiu en la fugida de tot allò que -sempre segons el seu parer- s'associï a elitisme. Segons el diccionari, elit és “un grup selecte i minoritari de persones, animals o coses”. Sent així, el minoritari no hagués d'entendre's en si mateix com una sort d'opció privilegiada sinó allò que, precisament per tenir un focus escàs, precisa de major suport. I pel que fa a “grup selecte” no hi ha constància empírica o subjectiva que faci pensar que un grup de persones que reuneixen entorn d'una idea, un concepte, una professió o una passió, siguin sospitosos per se d'elitistes en els termes que aquells utilitzen de manera discriminada.
Per això rebutgen allò que no són capaços de comprendre, de sentir o d’empatitzar. Sol passar quan no es vol ser conscient de les limitacions intel·lectuals. Parlar de la música d'evolució clàssica ode l'art sonor, de l’òpera, de música coral tant antiga com contemporània, d’actualizació i apoderament del món de la banda o de qualsevol altre conat de cultura històrica que no sigui pronunciada en la nostra llengua, senzillament no és objecte de defensa, ni tan sols puix que suposa de cara a l'educació sensitiva d'una societat. Senyors i senyores del IVC. S'equivoquen vostès en titllar d'elitista una música que ha perdurat durant segles. S'equivoquen vostès apropiant-se de la llengua com a solució a l'hora de decidir què és o no cultura òptima per a ser legislada. Pots ser que siguin vostès els qui utilitzin mal el terme i s'hagin convertit en aquesta elit que defineixen malament i que combaten substituint-la amb notable mediocritat sonora. Tan obtús fou que no poguéssim expressar-nos musicalment en el nostre idioma en la nostra pròpia casa durant els anys foscos com ara ho és que fer-ho sigui l'únic argument de pes per a reconèixer la importància de la cultura. Beethoven no era de dretes de la mateixa manera que vostès no són d'esquerres, si és que la lateralitat política té en el nou món un significat identitari vinculat amb compromisos universals.
Beethoven, com molts artistes del seu temps, van propiciar una revolució social a través del seu art, canvis històrics que ara ens permeten gaudir d'unes certes garanties de llibertat. L'art no ha estat conseqüència de de l'evolució històrica sinó que més aviat ha set palanca de canvi i el seu valor no pot reduir-se ni a un idioma, ni a un garbellat interessat ni, molt menys, ser sotmès a l'estultícia política els arguments de la qual no sols són fal·laces sinó nocius per a la societat. Si Beethoven representa el músic revolucionari que va consagrar el triomf de la raó de la il·lustració, negar-lo (a ell i a la música d'evolució clàssica) representa el triomf de la ignorància. "Qué le vamos a hacer si Beethoven no nació en el Mediterráneo”.
