De menut, que anava a l’escola ‘nacional’, quan el diumenge començava a ser dilluns m’envaïa la tristor. Sensació compartida pels amics i segurament pel mestre (que també era ‘nacional’), ja que els dilluns tenia un geni tan cagat que despatxava hostes. A cap de nosaltres, però, li passà pel cap fer de Brenda Spencer, la xicona de 16 anys que el dilluns 29 de gener de 1979 començà a disparar amb un rifle des de la finestra de sa casa contra un col·legi de Califòrnia, matant dues persones i ferint-ne vàries perquè, segons va dir, «no m’agraden els dilluns, i això animarà el dia». Confessió que inspirà a Bob Geldof la cançó ‘I Don’t Like Mondays’ (‘No m’agraden els dilluns’).

Ara que sóc majoret continuen sense agradar-me els dilluns. És allò que als EUA coneixen per ‘sunday night blues’ (la tristesa del diumenge per la nit). I encara que a tot dilluns li arriba sempre el seu divendres, el millor del diumenge és el dissabte. És així com vaig declarar el dilluns dia inhàbil a la República independent de ma casa. Inhàbil a tots els efectes l’hagués declarat també Lluís XVI, rei de França, si hagués sabut la que li vindria eixe dia. Angelet. Fou decapitat en la guillotina un 21 de gener de 1793. Dilluns i bon dia. No es resignava a perdre els seus drets absolutistes, i, ja se sap: qui tot ho vol, tot ho perd. Mon Dieu, el rei ha perdut el cap! I és que els dilluns són tan dilluns!

Un tercer dilluns de gener, dia 24, però de 1977 fou també tràgic. Un escamot d’ultradreta irromp en un despatx laboralista de Madrid i assassina cinc persones. És la matança d’Atocha. Com altres víctimes de la ‘modèlica’ Transició, moriren per defensar la llibertat i els drets dels treballadors. En aquells temps (tal com diuen els Evangelis), l’extrema dreta tenia l’empara d’un sector policial i d’alguns jutges, com un tal Rafael Gómez (i Chaparro, perquè se’n recorden també de sa mare). Han passat els anys i la història s’ha repetit; amb distints actors, però seguint el mateix ‘libretto’.