Com va dir K. Marx en El 18è de Brumari de Louis Napoleó, la història es repeteix, primer com una tragèdia i després com una farsa. En el cas de les pensions, la tragèdia fou provocada pel tàndem Zapatero-Rajoy. Zapatero, amb la reforma de 2011, quan va incrementar l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys, l’ampliació del període necessari per a accedir-hi (de 15 a 25 anys), l’augment de 35 a 37 anys necessaris per a cobrar-ne el 100% i la congelació de les pensions.

Una tragèdia iniciada pel PSOE, amb l’ajut de CiU i el vistiplau de la patronal, CCOO i UGT. I rematada per Rajoy amb la reforma de 2013 –aprovada per majoria absolutista–, que va introduir el factor de revalorització, eliminant-ne el càlcul a partir de l’augment del cost de la vida i basar-lo en la situació del Fons de la Seguretat Social –atracat per a despeses impròpies, calculades en més de 500.000 M€–, i el polivalent i polèmic factor de sostenibilitat –en funció de l’esperança de vida.

En conseqüència, aquestes mesures del PSOE i del PP van aconseguir retallar les pensions. De fet, en van fer perdre més del 8’27 % del poder adquisitiu fins al 2016, segons Càritas. I un acumulat del 41% en els darrers 18 anys, segons Santiago Herranz, tècnic de la SS. Situació més greu en el cas de les dones, que encara continuen perdent un 34% en relació als ingressos mitjans dels hòmens, amb unes pensions prou per davall del salari mínim interprofessional. Una diferència que seria més acusada si no es computaren les pensions de viudetat. I encara més dolentes les jubilacions no contributives (402 €) i les pensions d’invalidesa no contributives (426 €). Una altra vegada, les dones són les pitjors parades, ja que en representen el 75% de les primeres i el 51,5% de les segones. Igualet, igualet que F. González que, com a expresident, ja ha rebut més de 2 milions d’€.

I una vegada consolidada la tragèdia, entrem actualment en una veritable farsa, no menys tràgica, que arranca amb el Pacte de Toledo i que es concreta en la proposta facturada a Brussel·les pel govern de Sánchez, fa uns dies. Una bufonada teatralitzada que ha tingut el suport parlamentari de forces tan dispars com PSOE, PP, Cs, PNB, Junts per Catalunya, Compromís o Unides Podem.

Un Pacte que ha formulat 22 recomanacions ambigües i contradictòries, algunes en direcció negativa, com ara: dificultar les jubilacions anticipades abans dels 67 anys i premiar-ne el retardament, bloquejant encara més l’accés del jovent a un lloc de treball (el 44% del qual és a l’atur); facilitar la creació de plans de pensions privats amb incentius fiscals (afavorint els beneficis de la banca); deixar obert el tema de l’augment del període de cotització i el càlcul de la pensió més enllà dels 25 anys (que suposaria una reducció en el cobrament); no afrontar la bretxa de gènere amb mesures concretes per acabar amb la situació insuportable de les pensions de les dones; no plantejar la derogació de les reformes de 2011 i 2013; no assegurar la revalorització de las pensiones segons l’IPC...

I aquestos acords són la base per a satisfer les exigències de la Troika, dirigides per la Comissió Europea des de Brussel·les, per a poder fer efectius els fons anticovid. Les intencions manifestades pel ministre Escrivà són clares: treballar més anys, jubilar-se més tard i amb pensions més reduïdes. Una posició que ha posat en alerta les Marees Pensionistes, que continuen exigint al govern mesures bàsiques com una pensió mínima de 1000 €, amb finançament garantit per l’estat; derogació de les reformes de 2011 i 2013; tornar a la jubilació amb caràcter general als 65 anys; condonació del fraudulent deute de la SS, auditoria i retorn de les despeses impròpies fetes dels seus fons. Requisits mínims per a dignificar unes pensions acorralades pel neoliberalisme i per les renúncies successives dels partits socialdemòcrates i dels sindicats del règim, que haurien d’adonar-se que retallar les pensions no és d’esquerres.

Voro Torrijos