El periple d'un músic en la seua carrera professional és paral·lel al vital. És més, no vivim prou per a aprendre i aprehendre i aprofundir en la comprensió total de l'art sonor. No obstant això, hauríem d'aconseguir la lucidesa en l'aproximació que ens cap en una vida per a no caure en la procrastinació que suposa la demora i alentiment en els processos d'aprenentatge en el sud d'Europa i, molt especialment, al nostre país. Els successius plans educatius només han vingut a millorar els anteriors en l'argumentació legislativa però, de facto, no s'ha aportat cap millora substancial en l'aplicació de la norma en l'ensenyament musical. La pedagogia ha destacat com a marc referencial en l'àmbit teòric però allunyant-se cada vegada més de la praxi artística on, en realitat, succeeix la música. El nombre d'especialistes en pedagogia sense bagatge escènic, les coordenades dels quals no poden situar-se fora de l’aula, ha augmentat. Un virtuós no ha de ser per se un bon mestre però, a més de que el contrari tampoc és garantia, almenys, un intèrpret (concertista, cantant, director o directora, professor o professora en cor, banda o orquestra), fins i tot, compositor o compositora, s'ha hagut d'enfrontar-se a una exigència extrema a l'hora de comunicar-se expressivament a través del seu mitjà sonor. L'oferta de músics titulats és des de fa massa temps molt superior a la demanda en el mapa laboral sense que s'hagin gestionat a aquest efecte estratègies adaptades a les noves realitats, itineraris útils que connectin amb el mercat musical real o formació específica per a l'autogestió i emancipació com a individus i com a col·lectiu. Ni tan sols és encertat el mapa de conservatoris professionals que, en alguns territoris, pot albergar una dotzena de centres en escassos quilòmetres quadrats amb el consegüent despropòsit en les ràtios tant d'alumnat com de professorat. Si de nodrir els conservatoris sense criteri s'ha edificat la gestió educativa musical els resultats negatius no tardaran a ser evidents, si no ho són ja. Aquests centres, on bona part del professorat te un nombre d'alumnes escàs, necessiten una matriculació nodrida i imminent per a la seua supervivència i, com se sap, els criteris d'admissió poden arribar a flexibilitzar-se com correspon a la llei de l'oferta i la demanda. A vegades, 1 massa. Nogensmenys, aquestes pràctiques només contribueixen a una pauperització del futur de la música professional. No sols la formació està afectada sinó que es garanteix un futur amb un professorat, diguem, poc atractiu i competitiu.
L'alumnat que participa en la cerimònia de les proves d'accés s'enfronta a la seua primera oposició en la vida. No és un tema menor i, d'entrada, haurien de donar-se les condicions per a garantir una igualtat real en els processos tant en termes acadèmics com humanístics. Una preparació que no sols es redueixi al purament instrumental sinó que s'atengui àrees com la preparació mental, gestió de l'estrès i altres eines que dotin a l'alumnat de possibilitats per a gestionar la tensió pròpia d'aquesta prova i que estableixin les bases per al seu equilibri en un eventual futur professional. Tal postulat està molt lluny de ser si més no considerat i, mentrestant - almenys- s'hauria de reparar a garantir un itinerari veraç i alineat amb la qualitat. Un alumne tipus accedeix a la prova d'accés d'ensenyaments professionals després d'un viatge a través de l'estimulació precoç, jardins musicals varis, cursos preparatoris, ensenyaments elementals fins a arribar al professor particular que repari el temps perdut d'un viatge que pot arribar a constar d'uns deu anys. Un viatge, en definitiva, a enlloc. Aquesta singladura, és el més preocupant, no sempre garanteix coneixements i destreses suficients tant en l'àmbit acadèmic com en l'al·ludit d'enfortiment emocional. Això, és clar, sense comptar amb arrelat i acceptat nepotisme en les proves. Una vegada admesos i donant per fet que el procés ha estat just i transparent, el coll d'embut comença a estrènyer-se. Compatibilitzar estudis generals amb específics ja és una odissea atès que, encara que la legislació així ho disposa, no són tots els centres, tant els d'ensenyaments obligatoris com els conservatoris, els que estan disposats a l'harmonització de la gestió mitjançant l'aplicació del decret que regula la integració dels ensenyaments. La conseqüència és que el percentatge d'alumnes que acaben en ensenyaments professionals respecte al dels quals l'inicien és pírric. Cal dir que aquestos centres públics no son ens abstractes sinó que estan formats per persones, per equips directius integrats per músics, amb el que no hi ha buscar responsables ni culpables massa lluny 2 Fins aquí, res nou però, i si canviéssim el model? Per què no aplicar la legislació en totes les seues pautes? Per què continuar aplicant una normativa de manera arbitrària camuflant-la de creativa? Quina part de l'ensenyament que una certa generació va adquirir no és vàlida a pesar que els ha dotat d'una excel·lència, resolució i professionalitat contrastada? A quins llocs ens portarà la vida artística basada en principis pedagògics encara experimentals? Hem d'esperar sense més a veure si funcionen? Potser no es veu ja que no ho farà? L'educació obligatòria preveu sis anys en primària, quatre més en secundària més dues (opcionals) de batxillerat. Si la música s'implantés amb criteri en aquests tres trams fonamentals de l’ensenyament, quin nivell musical s'aconseguiria centralitzant l'ensenyament en el tronc generalista? I, és quimèric pensar en un repartiment per trams per a preparar a l'alumnat en el seu camí professional abans del seu accés a la universitat on, d'una vegada per sempre, estigui la música en igualtat de mèrit que altres disciplines acadèmiques i humanístiques?
Si en primària s'implantés el llenguatge musical (solfeig) d'una manera seriosa, no hi ha dubte que qualsevol alumne podria dominar aquesta disciplina en sis anys. Mai en cap pla d'estudis el solfeig hauria tingut una quota tan alta. En el primer cicle de secundària les assignatures teòriques tindrien el seu lloc, amb especial èmfasi en el contrapunt, essencial per a qualsevol músic en tant que les seues connotacions del domini dels intervals, anàlisi, fonaments de l'harmonia, entonació i mecànica del discurs sonor són la pedra angular de l'acostament seriós a la música, independentment de l'especialitat instrumental des de la qual s’accedeixi. En aquest punt convé detenir-se, ja que no té sentit històric i musicològic que els estudis d'escriptura i creació musical se seqüencia sense començar amb el contrapunt. En el segon cicle seguiria amb la repercussió de les assignatures teòriques amb l'aparició de l'harmonia. El cor, imprescindible i absolutament útil com s'ha demostrat en aquells llocs on l'assignatura ha estat tinguda en compte i aplicada en conseqüència, marcarà la diferència entre la qualitat dels músics i estaria en els quatre anys de secundària. 3 Batxillerat albergaria als alumnes que tenen clar el seu futur professional en l'art sonor amb assignatures com ara, composició, direcció coral i instrumental. I, per descomptat, en tots els trams cabria una formació transversal d'elements útils en el nou món, assignatures que aprofundeixin en conceptes de gestió emocional, màrqueting, economia, fonaments de tècniques de negoci, retòrica, i argumentació, disseny i publicitat aplicada, idiomes i tot allò que doti al professional d'eines imprescindibles per a defensar els seus interessos com a músic del present i del futur i, sobre tot, abandonant pel bé del sector el pensament eidètic pel qual el músic ha de conformar-se amb la precarietat. Aquest model no és ni molt menys original ni nou, es porta implantant en països anglosaxons adaptat a les seues corresponent legislacions i, d'alguna manera, són precisament els llocs als quals mirem amb admiració i que són referents culturals i, curiosament, capdavanters de l'economia. A més, la formació humanística tant en aspectes racionals com emocionals hagués de ser transversal per a tot l'alumnat, de manera totes les capacitats musicals, lingüístiques o logicomatemàtiques tinguin el mateix rang de valor independentment de l'ocupabilitat que propiciïn. Propiciar d'una manera quasi màgica una societat madura en totes les àrees del coneixement i amb una substancial aportació a la seua educació sentimental a través de la bellesa basada en el coneixement profund de l’art sonor. L'especialitat instrumental, sens dubte, quedaria en l'àmbit particular i privat fins a arribar a l'especialització mitjançant masterclasses i assessorament mentor amb especialistes i concertistes ja en l'àmbit universitari. La pregunta conseqüent és i què passa amb els conservatoris? Posats a somiar amb la nostra capacitat de buscar maneres saludables i obviant la nostra por cultural a tot el que sigui diferent al que fem pensant que tot i sempre és bo, no seria fútil convertir els conservatoris en progresatoris i dotar-los d'entitat per a reconvertir-se, precisament, en aquests centres de la nova formació musical.
La fusió suposaria el tancament de no pocs conservatoris que com a rèmores s'arrosseguen en una supervivència aliena a la missió d'educar amb garanties però, sobretot, comportaria activar ressorts de proactivitat i revisar les conductes, accions totes elles molt lluny de la mandra institucional. Però si d'emancipar el nostre valor com a músics i formadors 4 es tracta tot esforç valdria la pena per a aparcar la queixa i substituir-la per acció productiva. Alguns conservatoris en l'àmbit privat, on la paràlisi institucional no actua, ja ho han fet, com demostra la proliferació d’aquestos centres de formació musical que, curiosament, cap d'ells conté la denominació de conservatori. Centres com Musikene, Esmuc, Esmar, Música Creativa, Escuela Superior, Reina Sofia, Centro Superior Katarina Gurska…per citar els exemples més destacats, han sorgit no tant per una necessitat imperiosa sinó per la falta d'adaptació a la realitat per part dels centres públics, oferint una formació acadèmica adaptada a realitat internacional. Els centres privats han invertit el vector en la gestió del talent. Mentre durant dècades els músics del nostre país viatjaven a Europa on les coses importants succeïen, ara -a més- importem músics de tots els racons del món. Això sí, aquests alumnes no estan matriculats en els centres públics. Cal repensar-ho. No hi hauria crítica si aquest evident canvi de paradigma educatiu fos considerat com una evolució o transició natural cap a un futur que reclama noves maneres de gestió, però sent que el declivi ha estat per un mala gestió i inversió dels diners públics hem de ser enèrgics a condemnar tota malversació del present educatiu que afecti el futur. No es tracta, com podria interpretar-se si es reflexiona des de la trinxera del pensament propi, de defensar un model sobre un altre, simplement constatar que el model públic, el que hauria de regnar, ha fracassat. Podem continuar apuntant les nostres queixes cap amunt però res canviarà mentre no ens responsabilitzem del nostre àmbit musical, acadèmic i artístic, des d'un lloc de compromís i responsabilitat. Hem de començar pel propi gremi i redirigir les responsabilitats als qui obren amb diners aliens. Els conservatori públics estan, malauradament, obsolets però com ocorre en les simfonies, el desenvolupament pot esdevenir en sorpresa i finals gloriosos. Això sí, només en les bones simfonies.
