La Vida Consagrada

No m’acaba d’agradar que l’expressió, “vida consagrada” estiga “reservada” únicament als monjos i a les monges, als religiosos i a les religioses i als membres dels instituts seculars, ja que pel baptisme tots els cristians hem estat ungits amb el crisma i per tant hem estat consagrats a Déu. Amb tot, l’Església dóna la paraula “consagrat”, als qui per mitjà dels consells evangèlics ens hem consagrat a Déu.

El lema d’enguany, en aquesta XXV jornada, “La Vida Consagrada, paràbola de fraternitat en un món ferit”, mostra el carisma de la Vida Consagrada present en aquells hòmens i dones “que enmig d’innombrables desafiaments, al marge del camí o en les zones més inhòspites d’un barri, curen les ferides del món”.

El document que els bisbes de la Comissió Episcopal per a la Vida Consagrada han donat a conèixer per a aquesta jornada, presenta els consagrats com un “cabal ininterromput de vida i d’esperança per al món”. Així ho experimentem cada dia, com diu aquest document, “quan som capaços de descobrir la presència senzilla de les persones consagrades a l’Església i a la societat, ferment de Crist en la massa de la humanitat”.

La Jornada de la Vida Consagrada, que va ser instituïda pel papa Joan Pau II el 1995, vol ser “per a les persones consagrades, una ocasió propícia per renovar els propòsits i per reviure els sentiments que han d’inspirar” la nostra entrega al Senyor.

El lema d’enguany es fa ressò “de la condició nafrada de l’ésser humà i de tota la creació i alhora evoca la vocació i missió de les persones consagrades en l’Església i en la societat, com a signe visible de la veritat íntima de l’Evangeli”. Per això aquest lema s’ha de vore “sota la llum de la paràbola del bon samarità, una icona bellíssima que el papa Francesc ha volgut revisar i compartir en la seua última encíclica, “Germans tots”, proposant-la com a far i horitzó per a tota la família eclesial i humana”.

És evident que vivim en un món ferit i “en una part del planeta, la ferida supura sense descans”. I és que “el sofriment, la fam, la indigència i la guerra, tenen rostre concret en tants” hòmens que “són apallissats al marge dels camins”, com veiem en la paràbola del bon samarità. Segons el document dels bisbes, “en tots aquests rostres i en totes les cunetes trobem Crist assedegat, maltractat, abusat, estranger, empresonat”. Per això les persones consagrades fem nostre el dolor dels qui sofreixen, ja que “els consagrats coneixen les lluites i els dolors de l’existència en la seua pròpia carn i en la dels altres”.

En les seues diverses missions, els consagrats “aprenen en l’escola del Crist, com acollir amb profunditat i generositat, la fragilitat del dia a dia”. Per això intentem teixir “històries de vida comuna” i sembrar “paciència i perdó, allà on altres sembren dispersió, fúria i rancor”.

Tenint present la paràbola del bon samarità, els consagrats hem de portar a les nostres mans “l’oli i el vi per a les ferides del món”, per així embenar les nafres dels qui pateixen i alhora esdevenir “llar de la salut de Déu”.

Cal recordar que la Vida Consagrada no és una fugida del món i dels seus problemes (com van fer el sacerdot i el levita de la paràbola del bon samarità), sinó una fugida de la mundanitat. Per això els consagrats ens aturem davant els qui estan al marge del camí i acollim el dolor dels qui pateixen, des de la nostra opció per la radicalitat d’una vida alternativa, que nada contracorrent. Una vida que intentem que no siga mediocre ni segons els comportaments i la manera de fer (frívola i superficial) d’un món de façana, que viu només d’aparença.

Així ho intentem fer les dones i els hòmens consagrats a Déu, com les Agustines de Sant Mateu i les de Benigànim, les Dominiques de Borriana i de Paterna, les Filles de Sant Josep de Petrer, els Escolapis de Gandia, les Cistercenques de Benaguasil, les Germanes de la Consolació de Morella i de Borriana, els Franciscans del Sant Esperit de Gilet, les Carmelites Descalces de Puçol, Serra, les Alqueries i Altea, les Caputxines de València i d’Alacant, els Jesuïtes de Gandia, els Salesians de Borriana i de València, les Vedrunes de València, d’Alacant i de Vinalesa, les cartoixanes de Benifassà, les germanes de la Doctrina Cristiana de Benidorm, les Obreres de la Creu de València i de Montcada, les germanes dels Ancians Desemparats d’Alzira i d’Elx, els Cartoixans de Portacoeli, les Teresianes de Sant Enric d’Ossó de Torrent, les Clarisses de Vila-real, els Mercedaris d’Elx o les religioses de Iesu Communio de Godella.

Tots els qui en aquesta jornada de la Vida Consagrada renovem la nostra opció per seguir Jesús i per servir els nostres germans, volem acostar-nos als qui sofreixen per tal de fer nostre el seu dolor, embenar i amorosir les ferides de tots els qui pateixen i portar-los la llum i el consol de Crist.