Al passejar pels carrers de les ciutats en temps del coronavirus sembla que hem convertit en una enigmàtica realitat els somnis surrealistes de les obres de l’artista Giorgio Chirico. Són espais amb palaus i porticades amb columnes, estàtues, fars, rellotges, xemeneies o trens on a penes grinyola la presència aïllada d’alguna persona que, al capdavall, no deixa de ser una mica inquietant i llunyana. Sembla que són llocs on no habita l’espècie humana, apagats, esmorteïts, il·luminats per cels enfosquits, entre clarobscurs grocs, blaus i verds, que més enllà de la calma i el silenci aparent que transmeten, desprenen un pertorbador desassossec metafísic. La presència del groc i del blau no és precisament amable, ans al contrari, són colors que transmeten aïllament i llunyania, una absència de vida ontològica i profunda.
Com que els edificis semblen monuments antics i els quadres estan plens d’estàtues, fa l’efecte que els testimonis de la història, la cultura, sobre el símbol implacable del rellotge que marca el pas del temps, s’han convertit en una referència inquietant sense la presència dels humans. Si observem els somnis surrealistes de Chirico amb deteniment i pausada delectança, trobarem, si més no, una metàfora de l’ambient que vivim en temps del coronavirus. Carrers enfosquits, enigmàtics i tristos, amb a penes presència humana, cartells de neó apagats, comerços tancats, bars i restaurants amb tanques i un silenci que empastifa els edificis de misteri.
Han desaparegut les terrasses per a beure una cervesa mentre prenem el sol beatífic de l’hivern, els taulells dels bars on la clientela conversava i intercanviava experiències de la vida quotidiana, on abocava les penes i les alegries del dia. L’hora sagrada i pagana de l’esmorzar, antropològica i hedonista, és ara un record que sobrevola els desitjos reprimits dels treballadors i les treballadores que mengen un entrepà casolà dins del mateix espai laboral. Ha desaparegut l’alegria del bon menjar dels restaurants, els plaers de la cuina i el bon vi, la presència amable dels cambrers i les cambreres servint un vi d’aquells que et traslladen dolçament a la terra dels avantpassats. Ja no podem veure espectacles en directe, concerts de música rock o clàssica, per a tornar a experimentar la joia d’escoltar música en directe, la gran experiència dionisíaca de la vida. Si de cas, els tancaments perimetrals del cap de setmana recomanen romandre a casa i gaudir dels aparells electrònics personals. Els ajuntaments han tancat també els teatres i les cases de cultura municipals, s’ha cancel·lat la programació cultural de les ciutats. I s’han cancel·lat també les activitats festives, per descomptat, les celebracions paganes i cristianes, les falles, les festes patronals, les celebracions religioses, esportives, etcètera.
Sembla que la vida ha desaparegut de sobte, que la cridòria dels humans, que era un signe normalment de joia i alegria, s’ha esvaït per un enigmàtic encanteri. La festa és ara una activitat clandestina i furtiva. I activitats que fins fa no res ens semblaven habituals i comprensibles entre la gent més jove, la joventut és per a gaudir-la, ara són mal vistes, condemnades i multades per les autoritats i rebutjades per la ciutadania.
I què dir de la interacció entre els humans? Hem de mantindre la distància, no podem abraçar-nos, ni besar-nos, ni interactuar físicament de cap de les maneres. Hem reduït la interacció entre els humans al nucli familiar i a la pantalla electrònica de l’ordinador. El coronavirus ha convertit l’existència dels humans en una estranya distopia. Uns són atesos als hospitals per abnegats treballadors sanitaris o moren i es converteixen en gèlida estadística, altres pateixen la ruïna econòmica, uns són solidaris i altres irresponsables. No trobe millor metàfora per a expressar l’ambient que vivim que les obres del pintor surrealista Giorgio Chirico. Qui sap si expressen, darrere de la calma i el silenci aparent que inspiren els palaus i les estàtues desproveïdes de presència humana, una enigmàtica desolació.
