No es temps de mítings

Tal vegada els primers que van escoltar mítings van ser els antics grecs quan acudien a la plaça pública per atendre aquells oradors, possibles antecedents dels polítics actuals, però amb millors dots per la retòrica i l'oratòria que els que ara escalfen els escons del Parlament espanyol. Alguns d'aquells discursos, per la seua qualitat, han arribat als nostres dies, els que vam estudiar llatí a l'escola recordem les “Catilinàries” de Ciceró. I en més d'una ocasió ens hem quedat amb les ganes de manllevar les seues paraules per demanar a algú que no esgote la nostra paciència “Quo usque tandem abutere patientia nostra?” perquè, generalment, a molt dels “pares de la pàtria” no els vindrien malament algunes lliçons d'oratòria i retòrica, i, fins i tot, d'educació.

A Catalunya estan de campanya electoral, una campanya estranya, anòmala i disminuïda per la pandèmia. I també per l'ajuda dels jutges del TSJC que, definitivament, han decidit que les eleccions tinguen lloc, necessàriament, el 14-F. Les soques del virus, perquè a hores d'ara ja son tres o quatre variants de COVID, procedents de diversos països: xinés, britànic, sud-africà i brasiler, competint, com si d'un macabre festival de la mort es tractés, per veure qui de totes infecta millor i més ràpid, tindran, malgrat totes les mesures de seguretat que es vullguen implantar, tot un planter per expandir-se. I tot gràcies a una interpretació de la legislació que no ha permés a Catalunya el que si va permetre a Galizia i el País Basc, canviar les dates de votació. Algú, des del Govern d'Espanya té pressa en què Catalunya vote el més aviat possible.

Les eleccions sempre van acompanyades dels mítings. Eixes reunions on ara es difícil trobar algú que no combregue amb les idees que el partit de torn, siga el que siga, exposarà, entre crits i aplaudiments, als fidels seguidors i segurs votants. Per mi els mítings han perdut la seua raó de ser, cada partit els fa pels seus seguidors, i l'única raó per fer-los es el seguiment que, de les paraules dels oradors, fan els mitjans de comunicació. Fins i tot alguns partits, per no dir tots, enregistren els mítings i envien als mitjans públics de comunicació el tall que els interessa, eludint així el que els periodistes presents podrien dir.

El míting deuria ser un lloc on els partits presentaren el seu programa electoral als possibles electors, al principi de la Transició era així, però ara les coses han canviat, en política crec que a pitjor. I els mitins de tancament de campanya s'han convertit en una reunió dels fidels, moltes vegades arrossegats en busos des d'altres localitats amb l'única promesa de veure de prop els primers espases de la candidatura. Però aquest any ni això serà possible. La majoria de mítings estan fent-se on line aprofitant les possibilitats de les noves tècniques de comunicació.

No es temps de mítings. Per això la setmana passada em vaig quedar astorat quan des del Govern de Catalunya es va dir que qui volgués anar a algun míting fora de la seua localitat podria trencar la mobilitat i anar-hi. L'excusa era i es que la “participació política”· es un dret fonamental i qualsevol podria acudir a la Justicia si se li prohibia anar a escoltar un míting a Sant Esteve de les Roures (poble inexistent inventat per la Guàrdia Civil en temps de “procés”), i ja sabem tots que els jutges son molt primmirats en jutjar polítics i ciutadans catalans. De manera immediata tornà el seny i els representats dels partits van demanar al personal acudir sols als mítings de la pròpia localitat. Segurament així ens hem evitat alguns encomanaments de la malaltia, i més d'una imputació de la Justicia. No es temps de mítings, però si de votar.