Dones de paraula

El mural és molt més que els rostres dibuixats de quinze dones. És un llistat de paraules, de professions, de vides i d’imatges que escriuen un discurs en femení. És la recreació de tot un món. L’oradora Emma Goldman volia que el públic l’entenguera ben bé, per això va trobar la frase perfecta: «Si no puc ballar, no és la meua revolució» digué; així, aquesta activista i escriptora de finals del segle XIX exemplificava la seua idea de llibertat. Les dones del mural han fet bandera amb el llenguatge i l’han convertit en el seu gran aliat, com la periodista i poetessa Lucía Sánchez, convençuda que «...la Humanitat té en les dones la seua reserva suprema...»; o la periodista japonesa contemporània de les dues primeres, Kanno Sugako, que també s’arrecerava en les paraules abans de pujar a la forca, com explica en el seu llibre ‘Reflexiones camino a la horca’. L’activista afroamericana Angela Davis, del segle XX, símbol de la lluita pels drets civils de les dones i dels homes negres, també buscava en les paraules justícia i igualtat, com l’escriptora nigeriana Chimamanda Gnozi quan escrigué We Should All Be Feminist. Totes elles, i més, dibuixades al mur.

L’eclosió de color de Frida Khalo encetava el segle XX amb un llenguatge plàstic que pretenia convertir la tenebra en llum i recrear un imaginari universal de claredat supersònica, que es contemplara des de tots els racons del món, inclús des de la finestreta de l’autobús on seia Rosa Parks aquell matí, quan anava cap al treball i va decidir no alçar-se i no cedir el seu lloc a un home blanc. A l’altra banda del món, Lyudmila Pavlichenko, francotiradora de l’Exèrcit Roig, lluitaria uns anys després contra els nazis; la nomenaren tinenta i sigué reconeguda com a heroïna de l’URSS. I Valentina Tereshkova, amb 26 anys, es va convertir en la primera dona enginyera i cosmonauta, que va volar a l’espai sideral.

La summa sacerdotessa del soul sonava per la ràdio, Nina Simone, quinze vegades nominada als Premi Grammy; i, potser també, l’emissió s’interrompia per donar la notícia: la tenista Billie Jean guanyava, l’any 1973, el tenista campió masculí del món, Bobby Riggs; però ella, a més, aprofitava l’avintentesa per a obtenir un altre triomf: en els premis Open USA les dones cobrarien igual que els homes.

La brodadora i comandanta Ramona, de l’exèrcit Zapatista, va lluitar pel dret de les dones indígenes amb la Llei revolucionària de dones; Rigoberta Menchú, l’any 1992 obtenia el Premi Nobel de la Pau i, de segur que Rosa Aranzo se n’alegrava mentre ho llegia al diari. La politòloga i rapera Gata Cattana, també dibuixada al mural, haguera escrit un bon tema o un bon poema, per a enriquir el hip-hop nacional, sobre aquest univers imparable pintat en un mur impossible d’esborrar.