En 1997, Joan Francesc Mira plantejava en el seu llibre ‘Sobre la nació dels valencians’ l’interrogant següent: «No se de el cert si amb tot això el país serà més país quan hauran passat altres quinze o vint anys». Aquesta qüestió venia precedida per la constatació de com la recuperació de la Generalitat com a institució pròpia de govern, havia generat un espai territorial i, per tant, això implicava un reforç de la identitat. Així, deia: «La societat valenciana ha aconseguit un cert grau de consciència present de formar una ‘comunitat moral’».
Mira va ser una de les persones més representatives de la recuperació valencianista dels anys seixanta i va ser qualificat com a catalanista. Des de llavors, hem patit un període o parèntesi de governs del PP, amb episodis tan lamentables com el tancament de la televisió pròpia. Així i tot, es va crear l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, a resultes d’un dictamen elaborat pel Consell Valencià de Cultura, a petició de les Corts i, per tant, de la majoria del govern d’Eduardo Zaplana. Hui, però, ens trobem en un cicle de majoria progressista amb presència del valencianisme polític. Hi ha, doncs, suficients elements de temps i circumstàncies per a donar resposta a la pregunta de Mira.
Caldria reflexionar sense apriorismes i fer un debat dins de la normalitat democràtica. Les institucions han funcionat, amb contradiccions i també amb eficàcia. El grau del sentiment d’identitat es pot avaluar i és resultat de molts factors. En altres moments, el llibre de Mira que he esmentat seria un exemple, perquè incidia en l’esdevenir històric. Però actualment assistim a una sèrie de reivindicacions dirigides a reforçar la diferència: un finançament just o projectes com el corredor mediterrani, entre altres. El centre de l’estratègia valencianista s’està situant en àmbits més pragmàtics: fins a quin punt la societat va assumint aqueixa nova praxi, i en quina mesura això seria fer més país?
En certa manera constataria un tipus de revisió d’aquell nou valencianisme dels anys seixanta o setanta, dins del qual, vulguem o no, alguns de nosaltres ens impliquem a fons. S’ha anat imposant el pragmatisme, anar fent, així ha sigut el cas de l’Acadèmia (AVL), proposta que al principi no va tindre el vist i plau d’una part significativa del valencianisme qualificat com ‘fusterià’; el mateix Mira no estava a favor.
Revisió, doncs, o realisme? El fet és que a hores d’ara els valencians presentem un perfil propi dins del conjunt de les autonomies. Vol dir això que som més país, o estem fent més país? Crec que he llançat suficients interrogants, suficients per a debatre. La meua aportació es limita a això; cert que en la pregunta va implícit un interés o hi ha una aposta per allò de ser més país.
