La pandèmia i els temporals han despullat i exposat a la llum del dia la feblesa del model econòmic neoliberal en el que respecta a la salut ecològica, econòmica i social per a la majoria de les persones i la fortalesa del sistema per a la minoria que posseeix el poder econòmic i el control del poder polític. Com ja hem comentat en un article anterior (‘Educació i economia’, Levante-EMV 2/12/2020) aquest model s’ha fet fort, entre altres coses, perquè ha aconseguit la passivitat de la població a través del foment conscient de l’analfabetisme social i la transmissió de valors únicament materials front a valors socials, amb la complicitat i la subordinació dels polítics governants. Ací aquesta falta d’una educació cívica també es reflexa en la mediocritat de gran part dels representants públics i dirigents dels partits polítics, són un espill de la societat, la majoria dels quals tenen poca formació, poca base ideològica i poca visió de futur, ja que quasi tots els actuals dirigents s’han criat al si dels partits des de joves i la seua formació ideològica sols ve de les consignes emeses pels aparells de propaganda dels partits, a més de fer del càrrec polític una professió; els pensadors ideòlegs dels partits, sobretot els d’esquerres, foren enviats a galeres durant els anys 70 i 80 del segle passat. La mediocritat i la falta d’una mínima educació cívica i política de la majoria dels càrrecs públics s’està veien, dia rere dia, en les baralles sense trellat, la banalització dels debats a nivells dels programes fem de la televisió i la manca de propostes serioses per a buscar una solució econòmica i social per al conjunt de les persones.
Difícilment persones amb un bagatge intel·lectual i ideològic tan pobre estan capacitades per a prendre decisions i mesures valentes per a fer front als grans reptes que tenim al davant: afrontar el canvi climàtic i afrontar un canvi de model econòmic i social a favor de les persones. Tant en les qüestions mediambientals com en les qüestions econòmiques i socials no sols cal valentia, també cal, a banda de formació, una gran capacitat d’escoltar, analitzar i confiar en les propostes de les persones expertes i de les organitzacions de base de cada sector econòmic, no sols arrossegar-se als peus dels grans conglomerats econòmics. Les dades ambientals, econòmiques i socials valencianes són prou preocupants i de les més negatives de l’Estat espanyol, són fruit d’anys d’aplicació d’un model depredador de fons públics, tant cap al sector privat com directament al malbaratament i el robatori de diners públics, afeblint l’escut social públic, amb retallades en sanitat, serveis socials i educació, i l’escut econòmic públic, endeutant les arques públiques per causa d’un deficient finançament, motius pels quals s’hauria d’estar treballant de valent en alternatives a les tres situacions i intentar donar solucions a curt, mig i llarg termini.
El que s’ha proposat en ‘La proposta d’estratègia valenciana per a la recuperació’, crec que té un punt de fallida d’eixida com és no reconèixer que el problema és el model, sols parla de problemes estructurals sense especificar; la recuperació amb els paràmetres del que no estava funcionant és caure en el mateix error. Les solucions aportades no passen per un model sostenible en tres aspectes: econòmics, socials i ecològics. Tornen a culpar a la productivitat de la situació, quan el problema és el desviament de recursos dels sectors productius cap al turisme i la construcció amb baixos salaris, temporalitat i poc de valor afegit. No es planteja la insostenibilitat del turisme i la seua reconversió ecològica. No parla d’un canvi del model agrari cap a la sobirania alimentària amb una xarxa de distribució directa, de proximitat i de temporada. El comerç menut queda exclòs del document, segurament pels problemes amb la gran distribució que han vetat i esmenat alguna part del Patsecova. Tampoc el model industrial recull un projecte clar per a impulsar les zones menys despoblades i la creació de ‘clústers’ col·laboratius d’empreses locals. Així com no s’impulsa l’economia social -cooperatives- i brilla per la seua absència un model bancari valencià de proximitat amb la caixa d’estalvis que ens queda i les cooperatives de crèdit i caixes rurals locals que tenim. La clau de la recuperació ha de ser des de la formació, la innovació i la participació de les treballadores i treballadors, no sols amb millores tècniques.
Això ix d’una ullada ràpida, segurament hi haurà moltes coses més, però, pel camí que portem pareix que la recuperació serà per als beneficiaris de sempre, femats amb fons públics, deixant fora al sector primari, al comerç menut i a l’industria local. En definitiva, ens cal menys mediocritat i més propostes valentes per a construir una societat sostenible tant en l’aspecte ambiental com econòmic, educatiu i social a favor de les persones.
