Cant de sirenes del Fons Europeu

L’hipnotitzador cant de les tres sirenes de la mitologia grega és emulat per la Troika (Consell Europeu, FMI i Banc Europeu), que té la finalitat de fer-nos passar per l’adreçador d’una nova fase de protecció del capitalisme i de l’intent de transició cap a un altre règim d’organització social. És difícil trobar persones que creguen en les bondats d’aquestes institucions. Que no són, ni mai han sigut, germanetes de la caritat. L’austericidi i les letals retallades que van imposar a Grècia no tenen parangó en la història recent. La raó de ser de la Troika és prestar un fidel servei a les elits neoliberals i aparentar, en aquestos moments de patiment, que el seu objectiu és salvar la ciutadania.

Amb el Fons Europeu de Recuperació i Resiliència ens volen vendre la moto d’afrontar la crisi econòmica provocada per la pandèmia, de manera altruista envers la gent més necessitada. Tracten de narcotitzar-nos amb un discurs populista sobre la modernització, la digitalització i la transició ecològica. Una modernització de les grans empreses per a augmentar la seua productivitat en benefici d’una minoria i no de la classe treballadora; una digitalització que pot potenciar més concentració empresarial; i una transició ecològica cap a un capitalisme verd, basant-se en un creixement econòmic il·limitat, destructiu, productivista i patriarcal.

El Fons no és el mannà de déu caigut del cel per a tothom. Segons Ecologistes en Acció, l’objectiu fonamental de la Comissió Europea és salvar les grans empreses. De fet, les millors situades en la presentació de projectes per rebre la major part de les subvencions són les que formen part de l’IBEX-35: Endesa, Iberdrola, Inditex, ACS, Mediaset, Repsol o El Corte Inglés... (i oligarques com Florentino Pérez, A. Ortega, A. Botín, Koplowitz o Berlusconi).

Justament, les empreses més responsables de la crisi ecològica podrien ser premiades. Aquell principi de l’ecologisme de qui contamina, paga es pot transformar amb l’actual govern en qui contamina, cobra. I s’emporta la part més sucosa del pastís. Pel contrari, les xicotetes i mitjanes empreses –el 99,84% del total–, cooperatives i empreses d’economia social, rebrien les engrunes del repartiment.

Unes miques amb què pretenen frenar el malestar popular. Evitar un nou 15M com a resposta a la forta crisi econòmica i a les contrapartides previstes per l’enverinat Fons Europeu: pèrdua de drets laborals, retallades de pensions, despeses militars, minva de poder adquisitiu... De fet, les recomanacions marcades pel Pacte de Toledo apunten en la línia de futures retallades de les jubilacions. O l’assignació de 1’8% del Pressupost de l’Estat per a despesa militar, comença a acostar-se a les exigències de l’OTAN. O l’oblit intencionat de derogar la reforma laboral del PP, la llei mordassa o els articles maliciosos del Codi Penal... Unes contrapartides que ens poden deixar en una situació encara més precària.

Cal una mobilització general, tant física com digital, per tal de fer recular els propòsits de les institucions europees i espanyoles. Exigir transparència total en l’adjudicació del Fons; dedicar una part significativa a projectes que potencien la suficiència local, la transició ecològica real, la inversió en serveis públics com la sanitat, l’educació, la cura de les persones, la cultura, la investigació... amb unes condicionalitats ètiques, laborals, de gènere i ambientals, defensades recentment arreu de l’estat per organitzacions com Ecologistes en Acció, Greenpeace, Fridays For Future, CGT, Marea Pensionista i moltes altres, que persisteixen cridant en veu alta, com feia Ovidi Montllor, allò de: ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer!