El puzle català

Les eleccions catalanes han reforçat el sobiranisme i han debilitat l’unionisme. Poc importa el partit guanyador. Allò rellevant és que el bloc republicà pot governar Catalunya; perquè, tot i les discrepàncies estratègiques, l’objectiu és comú. Que seria un govern ideològicament heterogeni? I tant. Un bloc que supera el 50 % dels vots i escons ho és per definició. Heterogènia és també Catalunya, com demostren les eleccions, tot i que donen al sobiranisme una legislatura més per seguir la lògica del puzle i anar sumant sectors reticents. En política, com en l’amor, la desafecció la dissol l’art de la seducció. En eixa tasca no faltaran ajudes: si la dreta política és una fàbrica d’independentistes, la dreta mediàtica ha robotitzat la producció.

El procés independentista es consolida. Tardarà el que tardarà, però el divorci entre Catalunya i Espanya el sentencià el Tribunal Constitucional marcant a foc l’Estatut amb l’emoji ‘polze cap avall’. Esmenar-ho tornant enrere és ja tan inútil com regalar-li una pinta a un calb. «Més val tard que mai», diuen a les Espanyes, però la majoria dels catalans pensa com els alemanys: «Un poc tard és massa tard». L’encaix de Catalunya en Espanya ha entrat en fase terminal com aquell malalt víctima d’una fallada multiorgànica. Allò que començà com una ‘bronquitis’ catalanòfoba ha generat complicacions que afecten a tots els òrgans vitals de l’Estat. La situació és irreversible. Cal fer-se a la idea d’acceptar l’inevitable i preparar-se per a la desconnexió.

Quant al quartet del 155 són peces que encaixen per armar el puzle de l’Espanya una, però no acoblen ni espitjant-les —com fèiem els puzles quan érem xiquets— per muntar el puzle de l’Espanya social ni per fer oposició unívoca a Catalunya. I si el candidat del PSC es presenta a la investidura s’haurà de pintar els suports a l’oli, perquè no en té suficients. En fi, que el panorama polític català és un puzle format per diferents trencacaps. L’espectacle promet; com per a llogar balcons.