Robert E. Lee esperava amb el seu millor uniforme. Detestava el que anava a fer. Potser haguera preferit mil vegades la mort, però esta dama és capritxosa i acostuma a aparèixer quan menys se l’espera. Finalment va entrar en el saló de Mc Lean House Ulysses S. Grant. Eren els dos comandants dels exèrcits de la Unió i de la Confederació. Després de la batalla d’Appomattox Court Hose, Lee havia comprés que no li quedava més remei que la rendició. Ara, els dos asseguts en aquella habitació conformaven una escena extraordinària: Lee, impecablement vestit amb la seua faixa de general i l’espasa, un patrici de la societat de castes de Virgínia, fill d’un general de la guerra de la Independència, un comandant que mana les seus tropes com si fóra un príncep del Renaixement. Lee representava l’última de les velles guerres, mentres que el general Ulysses S. Grant simbolitza la primera de les noves. Grant ha arribat a la granja a cavall, té les botes esguitades de fang; és fill d’un assaonador d’orígens pobres, humils i durs, però ara està en el cim de la meritocràcia que ha propiciat la Unió i, per si no hi ha prou, està rodejat de subordinats molt capaços i entre ells hi ha un indi americà: el general Ely Samuel Parker. La ironia de la història és que este general indi va a ser qui redacte les condicions de la rendició.

Dies després de l’encontre en McLean House, el president Abraham Lincoln mor assassinat en el Ford’s Theatre. El successor en la Casa Blanca, Andrew Johnson, eixamplarà el país en adquirir Alaska; però bloquejarà els esforços per ajudar els negres del Sud en la seua post-esclavitud. Bandes d’assassins escarmenten els negres per tal que no voten i no facen ús dels seus drets. És l’inici del Ku Klux Klan. Serà el successor de Johnson, el president Ulysses S. Grant, qui s’encarregarà de dissoldre completament esta organització criminal i racista; tot i això, en la massacre de Colfax, Louisiana, del diumenge de Pasqua de 1873, moriren uns 150 negres. Terrible. Quatre dècades més tard es va refundar esta banda d’assassins, dirigint el seu odi contra jueus catòlics i immigrants; a més de negres, per suposat. El comú denominador d’esta gentola pot resumir-se, en essència, en ser protestants i blancs. No hi havia un perfil únic sociològic de classe, sinó que, d’alguna manera, responia a tot l’espectre social dels anglosaxons protestants. De fet, així es pot apreciar en les fotografies del linxaments duts a terme en la dècada de 1920, realment terrorífica, on multituds de gents de totes les edats disfruten d’estes massacres criminals.

En esta línia hem assistit en la passada legislatura nord-americana a tot un rosari d’actes i provocacions racistes que ha comptat amb l’alé i suport tàcit de la presidència. De fet, en l’actualitat, moviments supremacistes com ara QAnon, aporten una dosi de paranoia conspiranoica amb la què l’estupidesa humana aconseguix quotes difícilment imaginables. El drama és que entre els 70 milions de votants del botiguer pèl-roig no sols hi ha estes colles de simplistes que pretenen un complot o guerra secreta d’intel·lectuals i demòcrates contra l’Administració republicana, sinó també una immensa massa de persones desencantades de la política tradicional que no els ha aportat solucions reals als seus problemes concrets.

No puc sinó traçar un paral·lelisme amb les acaballes de la República de Weimar. En este sentit, la tesi principal de Peter Fritzsche és que l’ascens dels nazis rau, sobretot, en què els teòrics de la creu gammada van ser capaços de reeditar el clima de mobilitzacions i exaltacions nacionalistes que s’havien suscitat en els inicis de la Primera Guerra Mundial, quan milions i milions d’alemanys prengueren consciència de que ells eren la nació i no el grapat de ‘junkers’ prussians que havien unificat Alemanya a base de canonades. Eixa capacitat de fer reviure el cúmul d’emocions de 1914 va estar el catalitzador decisiu de l’ascens nazi. Doncs, de manera similar, l’astut mercader ha sabut connectar amb una gran massa de nord-americans desencisats i, amb un llenguatge tan simple com directe, focalitzar l’origen dels seus problemes i dificultats en dos enemics: els immigrants i els intel·lectuals. Una vegada assenyalat l’enemic -tàctica fonamental dels nazis- sols cal insistir durant anys en les mateixes mentides -tornem als nazis- i és així com, al remat, s’arriba a l’assalt al capitoli; sols és qüestió de temps.

Robert E. Lee, cal reconéixer-ho, era un cavaller. Va signar, en contra de l’opinió d’alguns generals, una rendició avantatjosa per tal d’evitar que els seus hòmens es quedaren sense racions i que, sense el controls dels oficials, es veren forçats a robar per a sobreviure tot i conformant bandes de roders. Això pensà, i feu, un home de trellat. Ara bé, el temps passa, però no devem oblidar el firaire que incità les turbes a l’assalt, literal, del poder legislatiu. Quan els fanàtics penetraren, no en el Palau d’Hivern sinó en el Capitoli no poguérem evitar rememorar les imatges del marines en el palau de Sadam Husein. Ara no hi havia tresors arqueològics desfets i escampats, però sí els papers de Nancy Pelosi estesos per terra. El temps passa, sí, però no devem oblidar que entre els energúmens amb pells de búfal o armes d’assalt destacava l’home que passejava la bandera de la Confederació que, recordem, representava els 11 estats esclavistes durant la Guerra de Secessió. Ara, però, per primera vegada, este penó s’ha passejat pel Congrés. Mentrestant, l’aprenent de cabdill no va saber, o no va voler, conduir els seus cadells fins el final. Després de la revolta, després de la vergonya de l’autocolp, sedició, colp d’estat; no sé, el que siga, no es va atrevir a sostindre la responsabilitat política dels fets i, resituant-se hàbilment, va reprovar l’assalt.

No costa d’imaginar el que pensarien Lincoln o Grant, presidents republicans, de la traïció del seu successor en la presidència que ha permés tan gran desgavell. Amb raó els demòcrates han fet allò que els hauria pertocat promoure als republicans cas d’haver tingut sentit de la història: intentar l’impeachment; per dos vegades, és cert. Quaranta-tres senadors votaren en contra, el ja expresident, ja ho sabem, va resultar absolt i l’esdevenidor en traçarà les conseqüències.

Ara pense que sí, que tot açò és cert, però que no és motiu suficient per explicar el fenomen estatunidenc. L’explicació última de tanta follia, la va exposar este periòdic, Levante-EMV, en l’edició de 9 de gener de 2021: la rotació de la Terra s’accelera. Sostinc que este fet és el que explica la follia del milionari mandarí i de la quantitat d’epígons que, a manera de fongs, ha soegit al llarg del món: Jair Bolsonaro, Boris Johnson, János Áder o Andrzej Duda, a més dels que tenim a casa nostra, clar. Els cavallets de la fira giren massa ràpid i han acabat marejats.