Des que en 1987 es formés el Cor de València (Cor de la Generalitat) per a omplir un buit històric en la professionalització del cant coral, el paradigma valencià relatiu als cors ha augmentat exponencialment, així com el de directors cada vegada més formats, això sí, fora de les aules del Conservatori. No obstant això, malgrat les expectatives que de la iniciativa podríen haver-se despertat tenint en compte del gran potencial i repercussió dels cantants valencians, l'eclosió dels cors amb caire o ambició professional ha estat quimèrica enfront d'un amateurisme útil socialment però escàs en en termes musicals. La Federació de cors ha restat més que sumat. Les aportacions substancioses han vingut majoritariament des d'iniciatives entusiastes particulars. El fet que el conservatori manqués d'un cor amb participació regular en les classes de direcció va contribuir molt negativament a la formació adequada d'aquells directors i directores que es van conformar amb l'especialització allí ofertada i no varen explorar, com altres varem fer, realitats corals a Europa on les coses interessants succeixen. La barbàrie formativa del Conservatori Superior de Música de València en aquesta especialitat ha anat gradual i lliurement empitjorant sense que ningú hagi intentat evitar-lo. La complicitat silent dels devots deixebles ha arraconat qualsevol possibilitat de redempció. Dit de passada, engrassant i lloant amb indolència ad nauseam bigarrats esdeveniments festiu gastronòmics per a major glòria del prócer pertinent. Hi ha alguna explicació raonable perquè en un territori amb un talent semblant no hagi emergit un magma exuberant de cors professionalitzats avalats per les institucions públiques? Afortunadament, existeixen iniciatives privades que estan començant a posar solució a aquesta mancança. La situació explica el desemparament que el Cor de la Generalitat està vivint. Novament, l’Institut Valencià de la Cultura mostra la seua principal característica: l'absència de criteri a l'hora de gestionar. O, pitjor, la falta d'interès a fomentar un model no tant per a promoure nous espais sinó per a no acabar amb els que ja existeixen, com tristament va ocórrer amb el Ballet de la Generalitat Valenciana. El Cor ha realitzat una brillant carrera sota la batuta dels millors directors del panorama internacional, als auditoris més representatius i amb una versatilidad pocs per transitar el repertori històric amb la mateixa qualitat que les estrenes dels autors més rellevants del panorama contemporani, passant pel simfonisme coral més important i amb més de cent òperes incorporades.
No pocs dels seus membres han esdevingut en solistes amb trajectòries internacionals així com en cantants d'altres cors professionals de primer ordre. Quan el prestigiós director d'orquestra Lorin Maazel va triar als músics per a l'Orquestra de la Comunitat Valenciana, amb residència en Les Arts, va comprovar que el Cor de la Generalitat Valenciana era l’adient pels seus elevats propósits musicals, renunciant a la creació d'un nou cor. Lluny de celebrar els seus assoliments, ens trobem en un punt d'inflexió històric promogut per l’Institut Valencià de la Ciutura pel qual la seua continuïtat en termes de prestacions i resultats està en perill. Què sabria Lorin!, pensaran des de l’IVC. La normativa europea estableix que la temporalitat en el sector públic, que en l'estat és del 40%, ha d'ajustar-se al 8%. Pel que fa al Cor de la Generalitat, la totalitat de la seua plantilla ha d'ajustar-se a aquests paràmetres legislatius en tant que des de la seua creació el contracte d'interinitat està encara vigent. El cor va ser pioner en la realització de proves exhaustives d'accés a ocupar places, convocades en el seu moment en el DOGV i presents i vigents en el reglament intern del Cor segons la Llei Valenciana de la Música. Fins i tot, alguna d'aquestes proves específiques van ser preses com a model per altres cors professionals. D'acord amb aquesta realitat, atès que el Cor no està en uns llimbs ni situació limítrofa amb la il·legalitat no s'entén la pressa per refer tant recorregut i troballes musicals com ha realitzat aquest cor. Potser els sindicats, sempre alerta a pescar en aigües regirades i sempre tan proactius a tota acció que porti a algun lloc inútil (encara que presumint de vetllar pels interessos dels treballadors i treballadores) mostren un dogmatisme molt similar al de l'acció política consistent en callar quan se'ls necessita i sumar-se als assoliments que no han afavorit. Una llàstima, perquè la confiança en el seu veritable fons constitutiu fa temps va quedar en dubte.
Qui sap que interessos assisteixen als sindicats i que vasos comunicants han creat amb l’IVC. Renovar les places d'un cor que trenta anys després continua donant-lo tot i amb resultats artístics notables no sols el desestabilitzarà sinó que el que s'aconseguirà, en el millor dels casos, és desfer tot el treball realitzat, atès que el cor no és l'ens asèptic sinó una comunitat de persones responsables del grau artístic aconseguit al llarg de la seua història. L'important no és la marca sinó els treballadors que li han donat esplendor. L'objectiu de l'IVC, secundats pels principals sindicats, és treure a concurs el 50% de les places de la plantilla del Cor enguany i completar-les el següent. a través d'un tribunal d'avaluació independent, encara que no queda clar si -com acostuma l'IVC- coneixerem qui formen aquest tribunal. En aquest cas i ajustat a llei, és molt probable que gran part de la plantilla pugui quedar fora del lloc que ocupa després de dècades dedicades a l’excel·lència coral valenciana. Sobre quins arguments es precipita l’IVC per a soscavar la imatge i trajectòria de l'únic cor professional de la Comunitat Valenciana? Resulta com menys curiós que els qui ostenten un càrrec públic designat per quota política decideixin el futur laboral dels qui han accedit per mèrits acreditats. Supòs que ningú està en contra de la llei, més enllà de no estar-hi d’acord. Nogensmenys, convé repensar la nostra idiosincràsia pel que fa a l'àmbit laboral públic en favor d'un model integral de gestió per a l'art sonor, com correspon a criteris europeistes, dit sigui de pas. El valor d’allò públic no es troba en una aplicació precipitada de la normativa sense una anàlisi adient a la realitat social i cultural. Precisament, la inversió que subjeu gràcies a l'aportació contributiva dels ciutadans i ciutadanes, ha d'estar d'acord amb principis ètics, de premi a l'esforç i de categorització de la qualitat contrastada.
Comparativament parlant i amb tan honroses com escasses excepcions, seguir amb un sistema de funcionariat en la música és continuar conreant l’escassetat atès en lloc d'estimular mesures de seguiment i suport perquè l'excel·lència no decaigui i es dipositi en la seguretat d'una nòmina. L’excel·lència és una altra cosa. No no la confonguin -senyors i senyores de l'IVC- amb maneres d'acostament a l'art sonor excloents, barroques i passades de moda sinó emmarcades en criteris objectius de qualitat. Els diners públics no estaran més ben invertits si la qualitat del Cor baixa per molt que l'IVC es renti les mans davant la pressa de tancar com més aviat millor aquest assumpte aplicant sense reflexió ni consens una norma sens dubte insuficient. La hipotètica disminució de qualitat del Cor no està directament relacionada amb una renovació de la seua plantilla. El joves cantants vénen molt preparats i, sens dubte, l'espectre de qualitat individual podria superar en termes generals el de la plantilla actual. Qui pensi, però, que això en si mateix implica una major capacitat de l'instrument-cor és que no coneix el que suposa l'articulació del so, l’exploració dels harmònics superiors, models d’afinació, el blending o empastament sonor, les sonoritats relatives i moltíssims altres ítems que comporten la construcció bella i artística del so en un cor i que i que no s'aconsegueixen sinó en anys de formació d'equip i d'assoliments experiencials. Per tant, la renovació no serà satisfactòria en termes musicals si no és acompanyant-la d'una formació coral aplicada que, aprofito per dir, he plantejat amb propostes sòlides a les institucions artístiques valencianes. Cal dir que sense reposta. Després de la decepció i caiguda de totes les expectatives que molts músics i altres actors de la cultura havíem dipositat en el nou govern valencià, com he manifestar en altres ocasions, ha vingut la fal·laç constatació de la realitat. Una institució com el IVC absolutament aliena a tota sensibilitat cap al Cor de la Generalitat passant per alt la seua història i la seua consideració de BIC (bé d'interès cultural). Els seus responsables, des del director general fins a la subdirectora -en qui descansa l'última paraula a l'hora de gestionar la música a València- han estat absolutament transparents, contundents i manifestament diligents per a obrar en favor de la decadència de qualsevol conat de cultura que no forma part de les seues filies.
Per contra, les seues fòbies, són les que han fet que res emergeixi. Entenc que no ho secundin ja que no ho entenen, però que es guardin la llibertat d’anar en contra en els àmbits i fòrums on no puguin fer-ho amb els diners públics. Que es guanyin el sou encara que la mandra intel·lectual li ho posi difícil. Si des de 1987 la figura laboral de la totalitat de la plantilla és d'interins i passant per alt que des del principi no s'hagués establert unes bases sòlides a l'hora d'abordar el règim laboral dels seus membres, seria mínimament raonable deixar que el Cor ostentés un règim especial de personal a extingir? podria articular-se sense incórrer en il·legalitat un procés a través del qual els membres de la plantilla interinitat mantinguessin la tranquil·litat d'esperit per a continuar contribuint a l'excel·lència coral de la nostra comunitat? podrien treure's les places vacants d'acord amb les exigències europees a mesura que la plantilla anés jubilant-se o causant baixes per altres raons i permetre així una renovació natural y serena del Cor? Al menys, seria ètic i raonablement alineat amb el deute social que València té amb l’entitat al mateix temps que es posaria èmfasi en la importància de l’experiència, el valor del bagatge i la poc transitada virtut de ser agraïts. A l'apartat de conclusions de l’informe el·laborat pel Consell Valencià de Cultura, en abril de 2016 dedicat a la realitat coral de la Comunitat Valenciana, es diu: “El Cor de la Generalitat és un model professional que demostra la musicalitat i la qualitat de veus que tenim en la nostra Comunitat.
De la mateixa manera que ens trobem instrumentistes valencians en orquestres i bandes de tot el món, també comprovem que hi ha solistes vocals importants en els teatres d'òpera. Així doncs, sembla convenient potenciar les agrupacions corals que fomentin l'existència de futurs cantants professionals”. Respectable públic, admirats col·legues d'altres disciplines musicals: no és una lluita aliena. Si ara és el Cor, demà poden ser les orquestres o les bandes. Dotem de veritat al concepte universalista de la música. Senyors i senyores de l’Institut Valencià de la Cultura: com diría el gran Carles Santos -figura indissociable del gran Cor de la Generalitat Valenciana-, i ara què?
