Així, com si res, ja quasi ha acabat febrer. Estem una altra vegada en març. Pareix mentida com ha passat aquest any. Ràpid, però, al mateix temps, interminable. Pareix que fa anys que vivim aquesta situació, sembla com si haguérem portat mascareta tota la vida. Però de sobte, ens adonem que no. Que sols fa un any. I que, a més, durant aquest any, les persones joves hem patit de ple les conseqüències socioeconòmiques d’una crisi sense precedents.
La joventut ja partíem d’una situació que no era bona abans de l’arribada de la pandèmia, ja que arrossegàvem encara els efectes de la crisi financera de 2008. Des del Consell Valencià de la Joventut ja ho anàvem avisant: fa anys que estem vivint una precarització de la joventut. Ens hem convertit en un col·lectiu amb unes problemàtiques comunes que ens situen en una posició de greu vulnerabilitat. Baixa taxa d’emancipació, impossibilitat d’accés al mercat laboral o treballs precaris que no ens permeten tindre una vida digna són algunes d’elles. I ara amb la crisi econòmica i social derivada de la pandèmia (sorpresa!), la joventut és el col·lectiu demogràfic més afectat.
Quasi 11.000 persones joves s’han vist obligades a tornar a la llar familiar a causa dels efectes de la crisi de la covid-19. Tot açò, per què? Segons l’estudi ‘L’impacte de la covid-19 i la «nova normalitat» en la joventut valenciana’, realitzat per l’Institut Valencià de la Joventut, la situació laboral i econòmica de la gent jove s’ha vist compromesa de manera especial. El 25 % de les persones joves valencianes estigueren en ERTO durant el confinament i els mesos posteriors, mentre que l’atur entre els menors de 30 anys augmentava fins al 31,4 % en finalitzar el 2020.
La impossibilitat de planificar i construir el nostre projecte de vida, juntament amb les restriccions en la socialització, repercuteix en la nostra salut mental. Quasi un 51 % de la joventut valenciana ha sofrit ansietat durant el confinament i un 25,8 % encara la pateix en la ‘nova normalitat’. L’estrés, la incertesa sobre el futur i la tristesa també han augmentat entre la població jove al territori valencià durant tot aquest any. I què dir sobre la criminalització que estem patint per part de la societat i els mitjans de comunicació, que ens identifiquen com els únics causants dels rebrots i la viva imatge de la irresponsabilitat. Aquesta estigmatització tampoc ajuda la veritat.
És evident que no ha sigut el millor any per a ser jove (dona igual en quin any lligues açò). No obstant això, nosaltres mai ens aturem. Les persones joves volem reivindicar els nostres drets i canviar aquesta realitat, perquè de veritat som una generació responsable que vol millorar la societat. Ara que ja tenim les dades, que hem fet el diagnòstic i que sabem quins són els problemes de la joventut valenciana, és hora de posar en marxa les solucions. I sobre açò, també tenim molt a dir.
En primer lloc, s’han de promoure polítiques de joventut que responguen als problemes reals de la gent jove. Som un col·lectiu amb necessitats i problemàtiques pròpies, necessitem mesures pròpies. És necessari que es dissenyen polítiques que posen fi a la situació estructural de precarietat i vulnerabilitat que patim les persones joves i que garantisquen l’accés a habitatge, ocupació, la possibilitat d’emancipar-se i una educació de qualitat, entre d’altres. A més, l’Administració ha de tindre en compte la visió jove en totes les polítiques de manera transversal, amb l’objectiu final d’aconseguir una societat més justa per a la joventut.
De la mateixa manera, hem de parlar de la salut mental. I ja no sols parlar, sinó actuar. La salut mental no pot esperar a demà. Estem vivint una situació sense precedents: s’han modificat les nostres rutines, la nostra socialització s’ha vist compromesa i la incertesa és cada vegada més gran. Tenim menys ganes d’eixir de casa, més problemes per a dormir i més ansietat sobre el futur. No podem normalitzar-ho. És essencial que es reforce l’atenció psicològica al sistema d’atenció primària. L’accés als serveis psicològics no pot ser un privilegi, perquè no hi ha salut sense salut mental.
A banda de tot açò (que no és poc per a anar començant el camí), és més obvi que mai que s’ha de repensar el nostre model d’oci. Existeixen multitud d’entitats d’educació no formal que duen a terme una educació en valors, ara més necessària que mai. Hem de reconéixer i reforçar la gran tasca que estan fent per millorar el món des de les seues realitats i construir amb elles un nou model d’oci alternatiu.
I sí, són moltes coses, però és que hi ha molts problemes per solucionar. I no ens conformem amb promeses de futur, perquè la joventut d’avui només vol una cosa: una vida digna.
