El debat sobre la llibertat d’expressió és com un Guadiana recurrent. Apareix en portada quan la notícia impacta per vulnerar un dret, i desapareix sense més quan una nova notícia tapa l’anterior. Si reprenc la polèmica és pel ‘coitus interruptus’ dels manifassers mediàtics habituals que l’han treta del teatre de l’actualitat abans d’acabar la funció, o siga, sense consumar el debat sobre llibertat d’opinió, el moll de l’os de la qüestió. Perquè, què han deduït de l’afer Hasél? Que rapeja lletres barroeres. Cert. Que uns vàndals han cremat contenidors. Cert. Però, i del dret a la llibertat d’expressió? Quan la notícia és la protesta i no la causa que l’origina, l’operació de distracció està servida.

La meua hipòtesi, que per raons òbvies voldria equivocada, és que cada dia hi ha menys llibertat d’expressió. I no només per la llei mordassa. No cal tindre línia directa amb Delfos per saber que l’opinió pública es construeix a partir de l’opinió publicada, que és l’opinió del poder econòmic del qual depenen els mitjans de comunicació. Per tant, és aquest poder el que modela l’opinió pública dictant allò que ens ha d’agradar, allò que ens ha de molestar i allò que ens ha de preocupar. Sumeu això al fet que el vertader poder no el té el periodista, sino qui li permet escriure al periòdic o parlar a la ràdio i a la tele. Per ara, l’únic que no controla són les xarxes socials i els pocs mitjans independents que encara funcionen.

Que, segons l’ONG Freemuse, Espanya siga l’Estat amb més artistes empresonats confirma el risc d’acabar sense llibertat d’expressió, o pitjor: sense llibertat després d’expressar l’opinió. La frase d’Evelyn B. Hall -«desaprove el que dieu, però defensaria fins a la mort el vostre dret a dir-ho»- crida a reformar el Codi Penal a fi que la llibertat d’opinió no perda cap assalt més al quadrilàter judicial, amb sentències que són ganxos al fetge de l’estat de dret. Fins Mèxic i Veneçuela reganyen Espanya. I no ens n’adonem. O fem que no ens n’adonem.