Ve al cas la següent frase de la filòsofa Marina Subirats: «L’independentisme es va estavellar, a la fi d’octubre, contra el mur tancat de l’Espanya de sempre» (‘Catalunya-Espanya: què ens ha passat?’. Galàxia. 2019. Diversos autors). A hores d’ara, després del 14 de febrer, podríem reformular la frase en sentit invers: l’Espanya de sempre s’ha estavellat amb l’independentisme. Tal consideració comporta que hi ha dos murs, o dues parts, en un conflicte amb forts continguts o components emocionals, i que, per tant, no es pot contemplar al marge de tals factors o circumstàncies.

L’autora de la frase citada, en el mateix text, afegia com «el somni de l’independentisme semblava mantindre’s en un sector amplíssim, tan fort ha sigut la potència del relat, del desafiament i de la mobilització». Perquè ens trobem de nou en l’encreuament i aquesta vegada el resultat real i indiscutible s’ha traduït en majoria absoluta. És cert que en el si d’aquest moviment hi ha diferències, com igualment passa amb el de l’autodenominat constitucionalista, és a dir el que ella denomina «el mur de l’Espanya de sempre».

Així i tot, existeixen altres posicions menors que no se situen en aquesta dicotomia. La realitat és, no obstant això, simple: tenim un conflicte que podria resoldre’s de manera racional però que conté una dosi emocional i en les dues parts hi ha resistències a qualsevol tipus de cessió, perquè nacionalisme espanyol i nacionalisme català van cadascú a la seua. Ni el 155, ni els colps de la Guàrdia Civil, ni el Codi Penal han doblegat una voluntat o, si es prefereix, una utopia.

D’altra banda, hi ha un canvi de situació rellevant: el canvi de govern, amb la caiguda del PP, és alguna cosa a tindre en compte, encara que com venim observant, l’Estat, que té la força i les lleis fetes a mida, ve negant-se a una eixida que implica la secessió. A més, dins del partit majoritari del Govern existeix una vella guàrdia que no està per negociar ni raonar. Quina perspectiva pot haver-hi? Si les parts en conflicte optaren pel realisme o el pragmatisme, què passaria? S’ha parlat de solució política, de diàleg… són bones paraules que caldria traduir en propostes.

L’existència de persones jutjades i condemnades i altres que han optat per una peculiar forma d’exili, afig una qüestió més com a part del problema. Buscar l’entesa implicaria deixar sense efecte unes accions penals més que qüestionables. D’altra banda, l’independentisme ha convertit als presos i exiliats en líders i víctimes, element que en tot moviment genera adhesions i vincles.

Al marge de les combinacions de govern, dels problemes pendents -cas de la pandèmia- o de la solidesa o no del Govern central, el gran problema de la qüestió catalana es ve ajornant. Fins quan? Al conjunt que es considera independentista caldria demanar-li més realisme i menys emocions.