Sembla ser que un grapat de contenidors cremats desperten més irascibilitat en els tertulians domesticats dels mitjans de persuasió de masses i en els polítics panxacontents, que els apallissaments a manifestants o els impactes de les bales de la policia amb conseqüències letals sobre persones innocents. Per a tots aquestos professionals de l’enganyifa mediàtica i de la verborrea parlamentària, els pobres contenidors són maltractats sense pietat per un jovent malvat que no té en compte els seus drets constitucionals!

Fa fàstic haver de suportar la criminalització compulsiva dels pessebristes del poder sobre les protestes dels moviments reivindicatius, amb raonaments com que la violència invalida totes les demandes per molt justes que siguen. Té igual que el 99% del conjunt de manifestants tinguen una actitud radicalment pacífica. El que importa és fer sang. Deixar-nos en la retina les imatges més impressionants per a tractar de justificar els seus atacs dialèctics. Arribar a l’arrel dels problemes no entra en les seues prioritats. La seua feina és fer mans i mànegues per desvirtuar qualsevol contestació.

És cert que cremar contenidors és un acte perjudicial per al medi ambient i per a l’economia dels governs municipals. Però també és veritat que no significa gaire en comparació amb la contaminació produïda cada any per les falles i les corresponents subvencions que entre tothom paguem. I no per això són qüestionades. Tot el contrari, resulta molt recurrent dir que el seu foc és purificador, que converteix la nit en un espectacle màgic. O que les despeses generades estan ben amortitzades, malgrat altres necessitats més peremptòries.

Però caldria mirar més enllà del foc i del fum dels contenidors. Observar el global de les protestes. Deixar de fer l’idiota i veure la lluna en compte del dit amb què és assenyalada. Els necis al servei dels mitjans de manipulació ens intenten desviar de l’aprenentatge d’aquest proverbi xinés. I no és altre que adonar-nos que la ciutadania, i en particular la més jove, està fins al capdamunt de pagar les crisis permanents del capitalisme. De patir el percentatge d’atur més elevat de la Unió Europea, que duplica el que n’hi ha a França o a Itàlia i que quadruplica el d’Alemanya. I de suportar-ne els índex més elevats de precarietat i de fragilitat laboral.

No és gens estrany que la situació econòmica actual i la que ens estan preparant, unida a la catastròfica pandèmia vírica, mediàtica, de privació de llibertats i de feixismes ressuscitats, tinga alguna cosa a veure en l’acumulació d’un malestar social detectable les darreres setmanes. Un desassossec que comença a donar resposta davant actuacions violentes del sistema, aparentment insignificants, com ara, les agressions a Jaén o el tancament de Hasél. La punta d’un iceberg que amaga molts greuges i una força rebel acumulada que podria anar esclatant d’ara endavant. Per això, pot ser que la policia estiga actuant amb una contundència letalment desproporcionada, com l’ocorreguda recentment a València, amb el vistiplau de la delegada del govern. Una violència estructural que sembla calculada per a frenar una possible primavera de mobilitzacions, tan justa com necessària.