L’esclat feminista s’ha desdibuixat molt per la contenció que vivim amb l’emergència sanitària des de fa un any i, com a exemple, les denúncies per violència de gènere han caigut en la Comunitat Valenciana un 15 % durant 2020. La quarta onada que vivíem d’aquest moviment social es veié superada pel tsunami víric. La nostra comunitat està situada entre els primers llocs del rànquing de víctimes de violència de gènere i també d’interposició de denúncies. Totes les mesures que s’han pres o es poden prendre per a eliminar aquest mal tenen, en major o menor grau, un component educatiu, sens dubte.
L’educació és un dels àmbits que conté una regulació ingent en matèria de polítiques públiques d’igualtat entre dones i homes, amb una normativa legal nombrosa que insta el sistema educatiu a treballar de manera activa en l’educació integral de les persones, al marge de rols i estereotips de gènere i també de qualsevol tipus de violència. Les desigualtats generen violència i la coeducació és una eina fonamental per a treballar des de l’escola la igualtat d’oportunitats sense excuses i sense cap tipus de discriminació, de la naturalesa que siga.
La formació i el reciclatge permanents del professorat, la nova redacció del currículum i dels materials escolars, amb la implicació de les editorials, tant en els continguts com en els referents i el llenguatge usats, la redistribució dels espais escolars i la transversalitat en matèria de coeducació faran que, quan parlem d’igualtat entre les persones, estarem parlant de drets humans i de valors democràtics.
L’àmbit de la funció pública esdevé una part actora necessària en el canvi de perspectiva i té, en aquest sentit, una tasca doble, tant en la formació del funcionariat com en els processos de selecció del futur personal públic. Les ofertes públiques d’ocupació, la composició dels i les membres dels tribunals avaluadors, els cursos de formació i de reciclatge del funcionariat, les quotes oferides, la paritat, etcètera, en són un bon exemple. Tota la narrativa administrativa que ho conta, a més, ha de ser també igualitària, ha de cuidar el llenguatge i aproximar-lo sempre a la realitat; s’hi ha d’usar el llenguatge públic i oficial com a eina d’igualtat, donar-li també aquesta utilitat i fer un llenguatge administratiu molt més funcional. Quan el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana publica, per exemple, una oferta pública d’ocupació, els desdoblaments de les professions han de fer i fan evident que en el món laboral tenim hòmens i dones: oficials i oficiales; peons i peones; cirurgians i cirurgianes; soterradors i soterradores; estudiants i estudiantes..., i tot un seguit de terminologia de l’àmbit laboral i acadèmic referendada pel ‘Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua’. A més, la nostra carta magna, l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, ha de refer el seu relat i usar, més enllà dels genèrics, les formes inclusives explícites del llenguatge i escriure, per exemple, síndic o síndica; persones consumidores i usuàries; diputats i diputades; ciutadania; candidates i candidats; les i els membres; president i presidenta..., entre d’altres expressions i termes.
Perquè un dels objectius igualitaris és el canvi de perspectiva fonamentat en la no discriminació; i el llenguatge ens ajuda a canviar aquesta perspectiva. Així doncs, hi ha àmbits molt masculinitzats que comencen a repoblar en femení els seus espais de poder i de decisió i també el seu discurs: el lideratge de dones en empreses tecnològiques a Espanya, per exemple, és del 34 %, per dalt de la Unió Europea, un 20 %, i a nivell global un 29 %, segons l’informe ‘Women In Business 2020’.
Amb tot i això, resulta colpidora la dada que posa de manifest que en els últims cinc anys ha baixat el nombre de dones matriculades en l’enginyeria d’Informàtica, que només suposen un 12,5 % del total de les inscripcions. Dins del rànquing de persones matriculades per àmbit d’estudi, la informàtica ocupa el quart lloc per als hòmens i el vin-i-cinqué per a les dones. Mary W. Jackson no s’ho haguera cregut. Ella, amb molta intel·ligència, hagué de convéncer l’any 1958 el jutge perquè la deixara estudiar una enginyeria, com ens relata la pel·lícula ‘Figuras ocultas’, sobre la vida de tres matemàtiques afroamericanes que treballaven en la NASA i que una d’elles, Katherine Johnson, calculà la trajectòria de l’Apol·lo XI que l’any 1969 portaria una tripulació de tres hòmens a la Lluna, amb el comandant Armstrong en cap. La tercera, Dorothy Vaughan, es va especialitzar en càlcul electrònic i programació i sigué la primera dona cap de Personal de la NASA. Ara, elles, de segur que també teletreballarien, sense fer un pas enrere i entenent el teletreball com una bona idea, que ho és, i no com un retrocés per als drets de les dones, que no ho és.
Potser es tracte d’avançar amb intermitències, amb impertinències com la del diputat Espinosa de los Monteros sobre el llenguatge inclusiu, o amb alguna que altra reculada. Potser, quan els xiquets tinguen en el món del futbol, com a icones, Jenni Hermoso o Ada Hegerberg, per exemple, en lloc de Messi o Neymar, podrem pensar que alguna cosa està canviant; però, també resulta molt esperançadora la sentència d’enguany del Tribunal Superior de Justícia de Portugal, que condemna un home a indemnitzar la seua exparella amb 60.782 euros pels treballs domèstics que la dona va realitzar durant quasi 30 anys de convivència. Tot i que la suma és molt escassa, moltíssim, aquest tribunal manifesta que quan el treball domèstic es fa en exclusiva o essencialment per una única persona, li genera un «empobriment real» mentre que la persona alliberada se n’enriqueix. Un altre dels arguments esgrimits per la defensa de la dona sigué que des de fa molt de temps «l’exigència d’igualtat és inherent a la idea de justícia». Com diria Galileo, «eppur si muove».
