Com cada any, s’apropa una data emblemàtica per al feminisme, el 8 de març, Dia Internacional de les Dones. I enguany el commemorarem de manera diferent per la punyetera pandèmia.

Però les reivindicacions feministes passen per la denúncia quotidiana de totes les violències que patim les dones, per situacions que perpetuen estereotips de dominació patriarcal, per les relacions desiguals entre dones i homes en l’accés als recursos de tota classe, de la mercantilització dels cossos de les dones per a satisfer desitjos de dominació masculina i així un llarguíssim etcètera.

A tot açò, enguany hem d’afegir la ‘piulada’ del partit ultradretà que va demanar que, precisament el dia huit de març, fora declarat dia de les víctimes de la covid. Obliden que la data del 8 de març va ser declarada per l’ONU com Dia Internacional de la Dona en 1975 i què, per tant, no és cap decisió que haja pres cap Govern de l’Estat espanyol. Però com van al que van, ja han aconseguit els titulars que volien i ja està. Per això mateix, i perquè la seua indolència no coneix límits, ni una paraula més sobre aquesta gentola.

Enguany les dones, encara tenim més fronts oberts dels habituals. La irrupció de l’esquerra postmoderna i la seua proposta per a una llei sobre l’autodeterminació del gènere que comporta l’esborrat de les dones com a subjecte polític. O, cosa que és el mateix, la irrupció del neoliberalisme més individualista i menys solidari que mai. No vull parlar massa en aquest apartat, perquè precisament al voltant del Dia Internacional de les Dones hi haurà molta activitat amb aquest tema. Només unes pinzellades.

Si s’aprova la llei d’autodeterminació del gènere, l’apartat sexe desapareixerà del DNI i, com a conseqüència aquelles enquestes o materials que es va aconseguir que foren desagregades per sexes, desapareixerà, amb la qual cosa tornarem a desconeixer quina és la situació real de les dones en determinats aspectes, com ocupació, atur, rentes, etcètera. A més, els espais segurs com vestuaris, presons o banys públics, poden deixar de ser segurs per a les dones al poder ser utilitzats per homes que afirmen sentir-se dones. Sense més necessitats d’acreditació.

Però el que més em preocupa d’aquest tema és com aquest moviment postmodern ha seduït a l’esquerra amb els seus cants de sirena. Aquesta última ha abandonat principis universals com la solidaritat i les lluites col·lectives per a assolir, sense massa complexes, els dictats més neoliberals i individualistes. No soc capaç d’entendre-ho. I el que és pitjor de tot, em sent òrfena de referents d’esquerra en aquests moments.

No es tracta que ningú renuncie a tindre els seus drets o que aspire a conquerir-los, però sempre que això no implique l’esborrat dels drets de més de la meitat de la població que som les dones i també de l’esborrat del sexe amb tot el que això comporta.

Enguany, el huit de març, no marxarem per places i avingudes. No escridassarem les nostres desigualtats pels carrers. No baixarem a la plaça de l’Ajuntament a migdia amb les amigues i amics a concentrar-nos per a poder anar a la vesprada a la mani. No podrem fer vaga feminista perquè cap organització l’ha convocat, precisament per la situació pandèmica. Però amb tot, el moviment està viu i les noves (ja no tan noves) tecnologies també s’han aliat amb el moviment feminista per continuar fent activitats de sensibilització encara que siga amb pantalles pel mig i continuar amb la lluita per una societat més equitativa, justa i solidària entre dones i homes!