Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Cristina Llorente

Geografies emocionals (o com desbaratar l’ordre de la ciutat)

Geografies emocionals (o com desbaratar l’ordre de la ciutat)

L’any 2012, vaig viatjar sola a Copenhaguen. Em trobava en un moment personal deplorable, d’aquells que poden definir-se com a tsunamis vitals en sentit físic i emocional. El mapa que em donaren a l’oficina de turisme tenia dues cares: Copenhaguen de dia i Copenhaguen de nit. El primer, amb els carrers en blanc i l’edificació en verd; el segon, en gris i lila, respectivament, tots dos amb un seguit de noms en negreta que especificaven clarament allò que no em podia perdre a cada hora del dia. En un atac de rebel·lia, desitjosa d’alliberar-me dels raïls invisibles que algú, qui sap amb quina intenció, havia construït en determinats carrers de la ciutat, vaig empènyer una porta entreoberta. Rere un passadís fosc, no mancat de misteri, se’m presentà la ciutat que no apareix a cap mapa: entranyes en forma de patis de tota mesura, edat, arquitectura i usos. Patis petits, patis gegants, patis amb edificis propis. Patis jardí, patis teatre, patis engalanats i patis trets d’una novel·la de Dickens. Copenhaguen, endògen.

En els anys 50, el filòsof francès Guy Debord encunyava el concepte de deriva. L’entrada en crisi de la ciutat moderna, que havia anat perdent qualitat espacial a favor dels interessos immobiliaris, va propiciar la formació d’una plataforma crítica que defensava una nova manera de veure i experimentar la vida urbana. El Situacionisme, amb el que Debord s’identificava, proposava «fugir de la rutina diària per seguir les emocions i mirar les situacions urbanes d’una forma nova i radical». El plantejament dels situacionistes- i de les esmentades derives- era la creació de moments concrets que aportassin un estrat “passional” a la ciutat i que, d’alguna manera, aconseguissin “desordenar-la”. En conseqüència s’avançaria cap a la desobjectivació de l’entorn urbà, condició necessària, segons Constant Nieuwanhuysi, per a la «construcció d’una vida lliure i creativaii».

Les derives, doncs, consisteixen en una manera de reconèixer la ciutat perdent-nos en ella, realitzant un recorregut indeterminat i emprant els sentits com a eina d’exploració. On allò important no és el destí, sinó el trajecte, on més enllà de descriure físicament la ciutat, passam a introduir-nos en ella, a sentir-la. És el que es coneix com a psicogeografia.

L’enquesta Barcelona amb mirades de dones, realitzada el passat mes de desembre pels col·lectius Punt 6, Àmbit de prevenció i Creación Positiva, deixava constància que des del confinament, el 53,6% de les dones migrades i el 44,5% de les dones LGTBI+ varen manifestar un augment de la percepció d’inseguretat vers la violència masclista a l’espai públic. Convé aquí matisar que aquesta inseguretat no fa referència al risc de delictes tipificats (que trobarien solució en l’increment de presència policial, per exemple), sinó en altres formes de violència contra les dones que, tot i no estar criminalitzades, influeixen en la seva percepció de la por, com ara l’assetjament sexual “de carrer”. Així, mentre la ciutat en termes físics no ha canviat, sí que ho ha fet la nostra apreciació de l’entorn, de forma molt més evident en el cas dels col·lectius considerats “vulnerables”, com ara les dones, els infants o la gent gran, que han vist clarament trasbalsada la seva quotidianitat amb el buidatge dels carrers, el tancament dels parcs o l’obligació de mirar el món des de la finestra de les residències, entre d’altres. Per això, ara més que mai, l’aspecte emocional -psicogeogràfic- esdevé imprescindible en la planificació i la gestió urbana. Detectar aquells espais on tots, en general, i els col·lectius amb major risc de vulnerabilitat en particular, ens sentim angoixats, atemorits, intranquils o simplement desubicats permetrà dissenyar-los combinant la seva funcionalitat i l’experiència de les persones que hi transiten. Tal com el contacte amb la natura té efectes positius en la salut humana, segons demostren nombrosos estudis psicològics, un espai dissenyat des del punt de vista psicogeogràfic pot transmetre sensacions, percepcions i sentiments que ens facin canviar d’humor o sentir-nos-hi segurs.

Tal com les portes entreobertes em varen descobrir la “ciutat secreta” de Copenhaguen, la geografia emocional ens pot ensenyar una nova manera de pensar l’espai urbà. Aquest 8 de març, dia en que arreu el món reivindicam que es garanteixin tots els drets de les dones, pot ser una bona talaia des d’on mirar aquestes noves ciutats inclusives que hem de començar a dissenyar.

Compartir el artículo

stats