Fa pocs dies escoltava a la ràdio que hi havia una concentració a Madrid dels anomenats ‘riders’ en contra de la seua regularització com a treballadores i treballadors per compte d’altres, segons una sentència de Tribunal Suprem. I un d’ells deia textualment: «Volem que ens deixen triar entre ser autònoms o no, però que siga la nostra decisió i no una imposició del Tribunal Suprem». A veure, dec estar fent-me major molt malament, perquè no entenc res.
El capitalisme està fent la seua feina molt bé i convencent a la gent treballadora de què les sentències del Suprem no deuen imposar-se per damunt de la voluntat o els desitjos individuals. Allò de la lluita col·lectiva, negociació col·lectiva per a obtindre millores, també col·lectives, en les condicions laborals del conjunt de la classe treballadora, així com una protecció i tutela davant els tribunals i enfront de les patronals, tot això on ha quedat? Quan una té a l’esquena molts anys de sindicalisme de classe i escolta aquestes coses per part de gent jove a qui han acabat convencent de les bondats de no fer cas ni al Tribunal Suprem, se li fiquen els pèls de punta.
On ha quedat la històrica lluita del moviment obrer que tantes vides ha costat? On la consciència de classe treballadora i, per tant, de lluita col·lectiva per a millorar les condicions de treball? On la reflexió assossegada de com el capitalisme el que busca és dividir per a afeblir la capacitat de lluita del moviment obrer?
De nou el neoliberalisme ens està guanyant la partida buscant despertar desitjos personals per damunt les col·lectivitats. Fins i tot encoratjant a desobeir sentències del Tribunal Suprem. Senzillament al·lucinant! I mentre, ens trobem amb un govern que tret, precisament, de la ministra de Treball, estan barallats per temes diversos i en lloc de construir ponts d’entesa per buscar solucions, continuen sembrant mines en un camp ja de per si minat.
Es té una oportunitat històrica per canviar algunes coses amb un govern, presumptament d’esquerres. Canviar i abolir l’anomenada llei mordassa. Afrontar de veritat la legislació laboral i donar una major protecció a la gent jove i a la no tant jove que treballa en precari. Deixar com a residuals els contractes temporals que estan empobrint cada dia més a la classe treballadora. Afrontar les bretxes per qüestió de sexe. I així tantes coses més... Però clar, per a fer tot això cal enfrontar-se amb massa gent poderosa. S’ha de tindre valentia i aquesta esquerra no l’acaba de trobar.
Com vaig dir en altre article, ara em sent òrfena d’esquerra, perquè aquella esquerra en la qual em vaig construir ideològicament, crec que ha estat quasi fagocitada pels postmodernistes que, tret d’honroses excepcions, desconeixen el que és la lluita obrera més enllà del que fica als llibres. Un detall, aparentment sense importància, però que ensenya i molt el valor de l’esforç i del treball.
Com deia al principi, dec estar envellint molt malament quan escolte les reivindicacions d’aquest ‘rider’ jove i no l’entenc. Com tampoc entenc el món que estem deixant a la gent que ve darrere i que no veu solucions col·lectives als seus problemes que sí que són col·lectius. Si l’herència que els deixem és individualisme i insolidaritat, la gent que ja tenim uns anys no hem fet gens bé les coses. Potser aquesta siga l’única cosa que sí que entenc després d’escoltar aquest xic jove.
