No trobe millor prova de la fatídica pervivència de la misogínia i el masclisme en la societat espanyola que l’anomenat cas Nevenka, que en realitat hauria d’haver estat el cas d’Ismael Álvarez, aleshores alcalde de Ponferrada, i no haver triat el nom de la víctima en lloc del botxí. Fa vint anys, certament, però aleshores, el 26 de març del 2001, quan la regidora d’Hisenda de l’ajuntament de Ponferrada Nevenka Fernández, de 26 anys, va denunciar públicament el cas, ja teníem una societat democràtica i europea, una societat de respecte als drets individuals i de les dones, presumptament. No fa tants anys, vull dir, en allò que podríem dir la història de les mentalitats.

Tanmateix, l’afer va ser un dur testimoni de la pervivència d’actituds i atavismes masclistes, associats al poder, i a l’abús de poder, clar, i a la capacitat de manipular l’opinió pública de manera perversa i capciosa. L’atreviment va ser tan gran que poca gent va creure la versió de la regidora; que qui era ella, que estava en la política gràcies a l’alcalde, que era una bona persona i havia fet molt per la ciutat.

Després d’una curta relació amb Álvarez, més per la seua insistència permanent que per desig d’ella, l’alcalde no va acceptar de cap de les maneres la voluntat de la regidora de trencar-la. No és no, que diríem ara. I va començar l’infern de Nevenka: vexacions públiques, humiliacions íntimes, atacs de pànic... la regidora va necessitar l’ajuda d’una psiquiatra perquè l’assetjador ferit en el seu amor propi la va reduir, emocionalment, a cendres.

Però va tindre la valentia, després d’un temps totalment afonada i de patir les duríssimes conseqüències de l’assetjament, d’anunciar en una roda de premsa una querella criminal contra Ismael Álvarez, vint-i-tres anys major que ella: un polític del PP i empresari molt conegut i respectat, un home de poder, carismàtic amb la gent, amb una bona projecció política com a senador i procurador a les Corts de Castella i Lleó. El Tribunal Superior de Justícia d’aquella autonomia el va condemnar i va haver de dimitir del càrrec. Era la primera vegada a l’Estat espanyol que hi havia una condemna per assetjament sexual.

Paradoxalment, tot i haver guanyat la querella criminal i haver demostrat en un jutjat que va ser motiu d’assetjament, les conseqüències van canviar radicalment la vida de Nevenka : el preu que va pagar per la valentia va ser alt. La víctima va ser la condemnada, i el condemnat, la víctima. Ismael Álvarez va ser motiu d’una calorosa campanya de solidaritat entre bona part dels veïns, concentracions a la plaça pública en suport de la seua innocència i maledicències en contra de la regidora. Difamacions contra ella i alhora mostres de solidaritat amb l’alcalde amb la complicitat de l’entorn polític del Partit Popular de Ponferrada. La dona de José María Aznar, Ana Botella, va manifestar públicament el suport a Ismael Álvarez i no va condemnar el delicte ni es va solidaritzar amb la víctima.

Nevenka, de professió economista i experta en auditories, ben formada i preparada per al món laboral, va haver de fugir de la seua ciutat i buscar-se la vida a l’estranger, exiliar-se a Irlanda. Els seus pares, d’altra banda, van tornar al seu poble d’origen per amagar-se després de perdre l’empresa que tenien a Ponferrada. L’alcalde, tanmateix, es va quedar a la ciutat, aclamat pels veïns, i de bell nou s’hi va presentar en unes llistes electorals.

Ara, vint anys després, l’exregidora ha volgut parlar del cas en un documental de la plataforma Netflix. Els mitjans diuen que ha sigut una pionera a Espanya del moviment Me too i una heroïna feminista. Afortunadament, la sensibilitat social és ara major i el moviment contra el masclisme i la violència de gènere està més viu que mai. Però anar contra corrent no és gens fàcil, com va fer Nevenka. Lluitar contra el poder establert i contra l’opinió pública, arriscant l’estatus, la família i l’entorn social d’on ella procedia, és un mèrit propi de les heroïnes, de les heroïnes autèntiques, sense trampa ni cartó. Gràcies a ella ara sabem que somoure els fonaments masclistes de la societat espanyola reclama moltes dosis de dignitat i valentia.