El 21 de març és el Dia Internacional dels Boscos, impulsat per l’ONU, després de constatar, en tots els informes realitzats des de la segona guerra mundial, que la pèrdua de massa vegetal al món començava a ser alarmant. Només entre 2014 i 2020, la desforestació ha augmentat el 40%. Una xifra molt neguitosa si tenim en compte la importància que els boscos tenen com a reserva de biodiversitat. Si bé ocupen el 30% de la superfície terrestre, alberguen el 80% de les espècies. Són capaços d’absorbir CO2 i de convertir-lo en oxigen, però la sequera, l’escalfament i els incendis estan reduint, en alguns casos, i anul·lant en altres, el balanç positiu d’aquest procés i provocant l’augment de gasos contaminants.

Un futur més que inquietant. La recent avaluació dels recursos forestals mundials feta per la FAO indica que, malgrat els esforços per frenar la desforestació, la pèrdua de valuosos hàbitats terrestres és molt perillosa. Els boscos són necessaris per a la vida de més de 2.400 milions de persones (prop del 40% de la població mundial), que en depenen del subministrament de combustible, abric, aliments i medecines, i els ingressos per poder sobreviure.

Però més enllà de l’equilibri climàtic i econòmic que representen els boscos, s’està començant a constatar la seua importància en relació a la salut planetària. La seua pèrdua està incrementant el risc de transmissió de malalties. Segons Greenpeace, la desforestació de la selva amazònica i congolesa està permetent que l’ésser humà entre en contacte amb patògens desconeguts fins ara i que augmenten els brots de malalties zoonòtiques, transmeses per animals.

María Neira, directora de Salut Pública i Medi Ambient de l’OMS, afirma que la pandèmia del coronavirus és una prova més de la temerària relació entre els virus i les pressions humanes sobre el medi ambient. Explica com els virus de l’ebola o el SARS han passat dels animals a la humanitat després de la destrucció de selves tropicals. I per tant, el canvi climàtic no és només un problema mediambiental sinó també de salut pública. Una altra raó que fa urgent aturar la mort dels boscos en benefici col·lectiu. I implementar polítiques cap a una suficiència econòmica, energètica, alimentària –local i comarcal–, radicalment ecològica i arreu del món.

I no hi ha millor política mediambiental que pensar globalment i actuar localment. I al País Valencià, la cosa no acaba de pintar bé. Ecologistes en Acció ha denunciat recentment la insostenibilitat de la gestió forestal valenciana: s’estan produint tales brutals d’arbratge i actuacions de silvicultura preventiva en comarques com la Canal de Navarrés, l’Alcalatén, el Maestrat o l’Alt Millars, amb greus conseqüències envers la biodiversitat, el sòl o el paisatge. Estem parlant de centenars de milers d’arbres en uns hàbitats protegits per la legislació comunitària. Unes pràctiques que podrien amagar un interès d’extracció fustanera. Unes actuacions que van contra allò que el govern valencià propugna, i que no serveixen per a frenar el canvi climàtic. Cal una política forestal que siga part de la solució i no del problema, perquè si es tracta de salvar vides, tant els boscos autòctons com els tropicals són essencials.