És proverbial la riquesa agropecuària en l’àmbit de la geografia valenciana, com també, i cada vegada més, pren alçada la indústria puntera i, no diguem, el turisme. Tot això és cert, com també ho és que som rics en revistes d’història. En una d’elles, ‘Almaig’, Mª Luisa Tormo va dedicar sengles estudis a les escoles de primeres lletres i de gramàtica a l’Albaida del segle XVIII. En el primer treball argumenta que les escoles, en el seu principi, van ser concebudes com a espai tancat que assegurava la governabilitat dels menors. És així com el temps de l’escola estava pensat com un període per a la disciplina i l’ocupació, mentre que les escoles de gramàtica eren considerades com un nivell superior d’aprenentatge. Ens diu l’esmentada autora que esta mena de liceus estaven a càrrec d’hòmens fracassats; uns no havien acabat els seus estudis, altres eren frares que havien penjat els seus hàbits i tots tenien com a comú denominador el mètode didàctic: la repetició rutinària acompanyada del castic físic. 

Potser en esta pobresa acadèmica trobem una de les claus de la paradoxa que anunciava Jean-Marie-Gerôme Fleuriot en el seu ‘Voyage en Espagne’, de 1796: l’espanyol té aptituds per a les bones lletres i per a les ciències, però potser siga Espanya la nació menys instruïda de tota Europa. L’escola no tenia cap apreciació social, no se la considerava útil més enllà de tindre recollits als xiquets, de preservar-los, explica Pla Tormo, del contacte precoç amb el món dels adults i evitar la mendicitat i la picaresca. És així com una immensa majoria eren enviats a costura, sobretot, per a que estigueren recollits en un lloc clos, idea que sembla que encara perdura en no poques ments. I, de fet, quan aprenien a cordar-se les espardenyes, solien començar la seua activitat laboral. Molt després l’àmbit educatiu quedaria reglat amb la llei Moyano, la qual establia l’obligatorietat de l’assistència a l’escola; ara bé, esta quedava a càrrec dels ajuntaments, amb la qual cosa l’analfabetisme continuava garantit en el món rural i entre les classes populars. 

Tot açò ho he repassat perquè fa poc he tingut una reunió virtual amb els companys de promoció del batxillerat. Molts d’ells -en aquella època, al meu institut, tots érem xics- són docents, sabia que el tema de l’educació anava a estar present i, com que ni sé ni entenc del món educatiu actual, volia, almenys, tindre alguna cosa a dir encara que fóra des de la perspectiva històrica. No calgué. Estava tan absorbit pel que comentaven que l’únic que feia era inquirir, demanar matisos a algunes afirmacions. Tal va ser l’impacte que em va causar aquella conversa que després he continuat amb alguns d’ells tractant el tema. 

D’entrada es mostraren molt decebuts en la ministra d’Educació. En la seua compareixença de maig de 2020, quan ja acabava el període de confinament, va agrair als pares l’esforç dedicat; als alumnes els va agrair l’esforç i dedicació; al professorat que havia posat, i pagat, els mitjans per fer possible les classes,a més de l’esforç d’adaptació a classes virtuals, per a ells només una postil·la. És a dir, el menyspreu públic. Després hi hagué la consigna de l’aprovat quasi general i així estan ara algunes promocions. 

La queixa majoritària, però, no feia referència a la manca de reconeixement institucional -salvaven al secretari autonòmic d’Educació, Miguel Soler- i social, sinó a la falta de seguretat. Comentaven la paradoxa de la limitació d’aforament a qualsevol lloc públic, però en una aula qualsevol professora es troba immersa en vint-i-cinc, o més, jóvens. Evidentment, des de juliol de l’any passat, els docents han estat involucrats en la incorporació de totes les mesures de seguretat possibles, des de la senyalització fins a la redistribució d’espais i el trasllat de taules o cadires. La cura per a que l’alumnat guarde les mesures de seguretat en tot el període escolar, el zel en mantindre les mesures higièniques ambientals, la tasca informativa constant, tota eixa dedicació és la que ha possibilitat que el president Ximo Puig proclame que els instituts són, en estos moments, el lloc més segur davant el coronavirus. I té raó. 

Però el 3 de febrer, el conseller Vicent Marzà va anunciar que enviaria mascaretes FFP2, una per dia i fins a final de curs, a tots els centres, suficients per a tots els empleats. Nou dies després, la Conselleria d’Educació anunciava que entre el 12 i el 19 de febrer es procediria a repartir, per tandes, les mascaretes, per a tots els centres educatius. Va ser el 22 de febrer, tres dies després de l’anunciat, que realment arribaren les primeres mascaretes. Als centres han arribat mascaretes per a un mes. Un abisme entre allò promés -per a tot el curs- i la realitat: seguretat per a un mes. 

I encara assenyalen els meus amics un altre greuge: el derivat del procés de vacunació que, a mitjans de març ha quedat paralitzat, però eixa no és la qüestió. En efecte, l’Administració educativa anunciava que s’anava a procedir a la vacunació del professorat, però este periòdic, Levante-EMV, ja assenyalava que el professorat més vulnerable, el que té més de 55 anys quedava, de moment, exclòs del procés de vacunació. Explicacions sobre quan serà vacunat el col·lectiu del professorat vulnerable, a mitjans de març encara no se n’han donat. 

Estos professors veterans que visqueren el moment de la implantació dels sindicats democràtics en la Transició, assenyalen, adolorits, el silenci dels sindicats. Així, quan la conselleria va anunciar que es vacunaria al professorat menor de 55 anys, el matís sindicalista es va referir a la prioritat dels mestres de primària, però no varen inquirir sobre què passava amb els mestres més majors. Com tampoc no s’ha sentit la seua veu a principi de curs denunciant, precisament, la falta de mascaretes. Eixa és la realitat, em diuen. I jo no puc més que rememorar l’episodi del film ‘Les invasions bàrbares’, de Denys Arcand, referit al paper dels sindicats en l’àmbit hospitalari canadenc, cosa que llavors em pareixia estranyíssima i que ara sembla que, ací, ja no ho és tant.

Asseguren els meus amics, que ja tenen posat un peu en la jubilació, que les noves promocions de professorat estan conformades per un personal altament qualificat i entregat. Res a vore amb els antics professors fracassats i quasi ignorants de la prehistòria del nostre ensenyament. Seria una autèntica llàstima que l’Administració educativa no sabera, o no poguera, encoratjar el seu professorat per continuar formant una ciutadania qualificada en els àmbits tècnic, cívic i humanístic.