El diumenge, una dona i els seus dos fills eren agredits per un malparit que després es va suïcidar. Fa unes setmanes un altre malparit va intentar assassinar a la seua parella a Massamagrell i no ho va aconseguir perquè el veïnat ho va impedir.
Amb més de mil dones assassinades per violències masclistes als últims anys, encara hi ha gent que es qüestiona que ens assassinen per ser dones? És una altra forma de terrorisme masclista: la negació. Fa pocs dies escrivia al meu blog sobre la feina que encara ens queda per fer per a visibilitzar les violències masclistes a tots els nivells. Per què no sols ho són les que assassinen o quan colpegen dones i criatures com els casos de Massamagrell o Alcoi. No. Les violències més perilloses són les que no es veuen però s’exerceixen cada dia i des de tots els espais.
La filla d’una dona famosa contava, després de vint anys, la seua experiència amb el seu maltractador i alguna de la gent dels mitjans encara es negava a creure el seu testimoni. Els que haurien d’actuar com a altaveus de prevenció d’aquestes violències, en realitat ajuden a encobrir-les i revictimitzar a la víctima cada vegada que qüestionen la seua veu o la seua veritat.
En aquest cas ha estat la veu d’una dona coneguda i a qui els tribunals també li han qüestionat la seua veritat. Podem imaginar el que poden estar passant tantes dones i criatures anònimes quan l’aliança entre el patriarcat i el poder judicial, terriblement patriarcalista, només busca culpabilitzar a les dones per mantindre els seus privilegis i la seua voluntat de domini al preu que siga?
De veritat que, fins i tot després de tants anys, encara soc incapaç d’entendre tant de silenci còmplice i, el que encara és pitjor, tantes complicitats mediàtiques per tal de ridiculitzar i qüestionar la veu de dones agredides de mil maneres. No cal que siga físicament. Només el fet que qüestionar la seua veu, ja és una forma de maltracte psicològic i simbòlic que busca demostrar la superioritat dels homes enfront de les dones.
No em cansaré de denunciar aquests tipos de violències masclistes. Fa més de vint anys em vaig prometre a mi mateixa que dedicaria els meus esforços a denunciar aquestes violències per invisibles que siguen. I pense mantindre aquella promesa que em vaig fer.
La companya d’Alcoi i tantes altres han de recuperar-se físicament i emocionalment. I això porta un temps perquè les ferides no sols són físiques. Les més dures són les emocionals i tarden molt més a curar-se. Però en restablir-se, i si així ho volen, ací tenen un espai que jo cediré per a contar les seues veritats i els seus calvaris.
Estic ja farta d’informacions esbiaixades sense que se les escolte amb tota l’atenció que mereixen. Amb temps, paciència i amb la seguretat de ser escoltades de veritat i sense fer cap ‘show’ mediàtic.
Tenen drets que, en massa ocasions, són vulnerats i qüestionats. I han de trobar espais on sentir-se segures i poder parlar. A Ontinyent hi havia aquest espai i el PP se’l va carregar. Alguna gent vam treballar de valent per a posar-lo en marxa però com sempre, la dreta que no creu en els drets de les dones, se’l va carregar.
La història es repeteix i ara la ultradreta no reconeix les violències masclistes. Serà que les dones d’ultradreta no les pateixen? No és cert, perquè les violències masclistes no entenen de classe social ni de nivell econòmic, encara que ens vulguen fer creure el contrari. Estic enfadada i furiosa perquè novament les complicitats socials i mediàtiques qüestionen les veus de les dones, siguen aquestes anònimes o famoses. I no hi ha dret!
