Aquelles persones que portem ulleres de manera habitual o circumstancial, en temps de mascareta, patim encara més de la vista. Enfocar, definir contorns, establir contrastos o aclarir difuminats resulta un treball incòmode, a les pròpies diòptries, o a la presbícia, hem d’afegir el molest entelat dels vidres. Doncs, alguna cosa així em sembla que ens està passant a l’hora de valorar els aldarulls (o motins com diu el professor Delgado) a tenor del cas Hasél (per a mi, un músic roín, a més de ser un tio impresentable) de les darreres setmanes.

Tot i que ara, sembla que va calmant-se ‘la cosa’, algunes reflexions haurem de fer-se de la llum i el fum dels comportaments incívics.

El fet és que hem assistit a reaccions i escenes violentes i virulentes (el vandalisme i la violència mai tenen justificació) en diversos sentits i direccions i s’hem posicionat, al blanc o al negre i a l’etiqueta ràpida. Els i les joves s’han manifestat (un dret) per la llibertat d’expressió (un altre dret).

Sóc una convençuda d’aquella màxima que diu «no estic d’acord amb això que diu, però faré tots els possibles per tal que puga dir-ho» (falsament atribuïda a Voltaire, tot i que pertany a Evelyn Beatrice Hall, un exemple d’invisibilitat de les dones). Per altra banda, sabem que l’art és irreverent i provocador en essència. Però d’ací a desitjar la mort d’algú públicament o plantejar l’afusellament de X milions de persones... Crec que hi ha un tros, ultrapassa la mala educació, trepitja la tolerància i ens situa en nivells de testosterona repugnants. Em negue a què este raper siga el paladí de la llibertat o el símbol de la llibertat d’expressió. Com a societat podem permetre’s que ofenga’m uns als altres? Quin model de convivència volem al nostre país? Quin model de societat volem?

La llibertat, les opinions o la creació mereixen respecte, poden generar inquietud i nosa si voleu, però no crec que siga a qualsevol preu. És cert que hi ha problemes i tipificacions per treballar amb alguns articles del Codi Penal, tal com ens recorda el Tribunal Europeu dels Drets Humans o el magistrat Joaquim Bosch, però un dret tan important ha de cuidar-se tant que no pot ser una arma llancívola o una escopinada al gust de qui siga.

És simplista posar a tots els manifestants en el mateix sac, però hem vist la còlera de la gent jove traduïda en una onada de protestes que no s’han de passar per alt ni podem simplificar.

És cert que moltes d’aquestes accions són totalment condemnables, però que l‘arbre no ens tape el bosc, hi ha un problema gros: l’efecte ‘fatiga pandèmica’, una generació que ja empelta 1 (o 2!) crisis seguides, desnonaments de famílies de casa seua per no poder pagar el lloguer, una precarietat laboral que aterra, les dades sobre la salut mental, l’efecte fuga de cervells, una incertesa personal i professional que els sobrevola com una tempesta, l’educació no veuen que serveixca d’ascensor social, desencís, corrupteles... «No veig un bon futur, a mi que més em dona el present i el passat no m’apanya». Això pot generar una espurna per a un incendi a tots els nivells devastadors. Creix la fustració i el sentiment d’injustícia, i esclata la ràbia!

Coneixem la situació, sabem que als nostres pobles, barris i ciutats hi a persones diverses amb necessitats diverses i això amb aquesta situació global genera inevitablement conflictes.

Potser caldria plantejar-nos la paradoxa que ens aboquen: serà que generant caos ens demanen que posem ordre? Diu Antonio Maestre que «un contenidor cremat és la forma que tenen els invisibles de fer-se visibles». Cal incloure’ls en el fet de construir perquè s’hi sentiran implicats i perquè l’alternativa, destruir, també els hi va a la contra.

Definitivament, necessitem escoltar-nos i aprendre tots (al nivell que ens pertoque) a abordar aquestes problemàtiques i transformar-les per tal d’enllestir un horitzó conjunt: ni podem fer-nos els sords ni cap a la impugnació total a tot. Compartim societat, interessos i haurem de cabre tots al futur que ve. La seua indignació ens ha de preocupar, però la solució ens ha d’ocupar a tots.

Ja us advertia a l’inici que amb tot açò, amb la mascareta i les ulleres, costava, enfocar i entendre els altres. Caldrà doncs que fem l’esforç, parem l’orella i la calma i evitem cridar...no siga cosa que a més de cecs i sords ens quedem muds.

«És superficial esperar que la joventut estiga dormint mentre ignorem els seus somnis». (José R. Ubieto).