Seguim amb interés l’experiència que representa governar en coalició d’esquerra. Ací portem amb una legislatura i mitja amb el pacte del Botànic, i a altres nivells hi ha igualment fórmules municipals en la mateixa ona. És una pràctica sorgida de la necessitat que presenta importants punts de trobada i, així i tot, de diferències. Certament, aquestes últimes, les que donen títol a aquest paper, solen ser objecte de comentaris i donen peu a titulars. No ignorem com alguns personatges són proclius a fer-se de notar i airegen les discrepàncies, donant peu a una visió d’una certa precarietat. Així doncs, no està de més recordar aquella «ètica de la responsabilitat» que Max Weber demanava, en el sentit de com prèviament a les decisions o les paraules cal preveure quins poden ser els seus efectes, tant directes com col·laterals.
Comentem algunes de diferències que han aparegut sobre projectes legislatius o d’un altre àmbit. Intentaré dir alguna cosa sobre algunes matèries sobre les quals he tingut alguna intervenció però deixe de costat aquells sobre els quals no tinc opinió feta.
Començant amb el del PAI de Benimaclet en el Cap i Casal, problema que ha ocupat les pàgines d’aquest rotatiu. Els dos partits coalitzats discrepen. Les diferències: horts urbans; blocs de cases a construir -aquelles que pretén la immobiliària o cases de poble-; dotacions públiques. Jo afegiria també les responsabilitats econòmiques que es podrien derivar, ja que la immobiliària implicada pot acudir als tribunals -hipòtesi real- i obtindre un pronunciament judicial de condemna amb danys i perjudicis. Tan difícil, doncs, resulta l’acord?
En l’Estat, la polèmica del moment s’ha situat sobre els lloguers de l’habitatge. Un primer factor a tindre present seriosa que no tots els habitatges buits estan en mans del negoci especulatiu; hi ha modestos propietaris, gent que lloga algun habitatge com a ajuda per a viure dignament. Igualment, no sempre la limitació de la renda ha contribuït a traure al mercat habitatges tancats i en no pocs casos la limitació ha tingut un efecte pervers. A França, el govern de coalició que va presidir François Mitterrand va posar en marxa un pla molt interessant que va aconseguir traure al mercat molts habitatges buits sobre la base d’incentivar la rehabilitació i el lloguer. En la nostra legislació tenim un instrument per a forçar l’ampliació del parc d’habitatges: es tracta del registre d’edificis d’edificació forçosa, el qual, on s’ha aplicat ha contribuït a la recuperació de molts centres històrics i a augmentar els habitatges de lloguer. De nou em plantege: tan difícil resulta l’enteniment i l’acord? Pot haver-hi solucions de compromís?
Hi ha moments i situacions que exigeixen flexibilitat, i aquest és un moment complicat en el qual fa falta consolidar allò que representa ser coalició. Ni la prepotència del soci amb més escons, ni donar-se el gran gust de demanar allò que és més radical, van en la línia del gran pensador que va ser Weber.
