Com que els desnonaments no ixen en la tele, sembla que no existeixen. Però sí, se’n continuen fent. El dret a l’habitatge és una patranya més dels programes electorals i de la inútil Constitució Espanyola. Una carta magna que diu en l’article 47 que “tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret...”. Un propòsit que resulta una autèntica presa de pèl quan el mateix Tribunal Constitucional anul·la lleis com la catalana –per garantir un dret social tan elemental– o quan el Govern espanyol incompleix la promesa de posar un topall al preu dels lloguers i se situa més a la dreta que la dreta de Macron o de Merkel, que sí que n’apliquen una limitació.

El nombre de desnonaments a l’Estat espanyol des de 2008 arriba al milió. I en plena pandèmia, n’hi ha una mitjana de 80 diaris. Qui ho anava a dir! Això de l’escut social per a no deixar a ningú darrere sembla que no acaba de reeixir, ni amb l’autoanomenat govern més progressista de la història. Aquestes xifres desgavellades són tragèdies personals amb noms i cognoms, amb vides truncades i futurs desdibuixats. Si els governs d’esquerres no són capaços de solucionar els problemes bàsics de la gent, ni de satisfer-ne les necessitats, perden tota la seua credibilitat i potencien la frustració i l’apoliticisme –més sovint d’esquerres.

El dret a l’habitatge hauria d’estar per davant del dret al benefici dels grans tenidors, com la banca i els fons voltor. Resulta incomprensible i escandalós que amb més de 3.000.000 de pisos buits, hi haja tantes famílies desemparades sense sostre, desnonades amb una situació de permanent vulnerabilitat, sense alternativa habitacional. O que el nostre jovent s’emancipe als 29,5 anys de mitjana –i que hi haja de dedicar el 60 % del sou–, a una distància sideral si ens comparem amb Suècia, on la mitjana és de 17,9 anys.

La situació a l’estat espanyol és especialment crítica comparada amb la majoria de països d’Europa, on el dret a l’habitatge és molt més efectiu. El mercat espanyol només compta amb 0,9 pisos de protecció oficial per cada cent habitants, molt lluny dels 3,8 de la UE. Els Països Baixos en tenen 12,5; Àustria, 10,3; i Dinamarca, 9,5. El cas de Viena és admirable: el 60 % del seu veïnat viu en habitatges públics o socials (més de 220.000). Contràriament, el PP d’Ana Botella, venia pisos de protecció social als fons voltor, a preu de saldo, amb el vistiplau del Tribunal Suprem (guardià dels interessos neoliberals!). I el PSOE de Pedro Sánchez té previst assumir com a deute públic els 35.000 milions d’euros de la Sareb (banc dolent dels actius tòxics immobiliaris de la banca espanyola): un regal inacceptable i sense contrapartides.

Davant d’aquesta dramàtica situació, no hi ha més remei que aplicar mesures urgents, que trenquen amb les polítiques de mercadeig habitacional, de complicitat amb les inèrcies mafioses actuals. Fer actuacions en la línia defensada per la PAH i els sindicats de llogateres i llogaters que s’estan deixant la pell pel dret a l’habitatge, per frenar els desnonaments i per aportar-hi solucions: prohibir els desnonaments, l’expropiació sense indemnització de tots aquells habitatges en mans de la banca i dels grans propietaris i garantir l’habitatge social a preus baixos, d’acord amb les necessitats socials.