Una, dos i… tres! Ara! I qui es quedava sense cadira estava eliminat, o eliminada, i no podia seguir jugant. Per a les reunions familiars avorrides de diumenge de vesprada, per als dies de Pasqua, per als dies de pluja sense pati… i sempre que l’avorriment ho amerava tot, l’invent funcionava. Aquests dies hem vist que ocupar una cadira no sempre és un joc, sobretot quan es tracta de marcar el territori i de plantar la bandera dels drets i llibertats de les dones.

Recep Tayyip Erdogan ens estava esperant, a ell, a ella i al món sencer. Ens havia donat una pista important quan abandonava la Convenció d’Istanbul contra la violència masclista, adduint que anava en contra de l’estructura familiar. Amb aquest rerefons, el president de Turquia reinventava un particular joc de la cadireta, molt subtil i premeditat, tot un repte per a ell i tota una provocació... i sense eixir de l’habitació, com un ‘gamer’. L’amfitrió volia demostrar a l’univers que a Europa això del feminisme no ho tenim tan clar com ens creiem. I ho ha aconseguit.

En la reunió hi havia quatre persones, dues de fora de casa, una dona-presidenta i un home-president, amb el mateix rang diplomàtic; i dues de casa, un home-ministre i l’amfitrió-home-president. El protocol masclista començava amb el format obert del saló, presidit per dues butaques i un sofà a cada banda. La partida estava servida: o faltava una butaca, o sobrava una butaca, o sobraven les dues butaques. I la trampa no era per a la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, era per al president del Consell Europeu, Charles Michel, que caigué en el primer assalt, només moure fitxa.

Von der Layen va protestar i Michel va seguir amb docilitat el protocol establert, per allò de no entrebancar un treball diplomàtic d’orfebreria fina ple de compromisos i de responsabilitats. Hi havia molts escenaris possibles, molts finals de la mateixa partida, on haguérem pogut visualitzar un feminisme europeu més determinant, més madur. Michel haguera pogut seure amb Von der Layen, en el mateix sofà; o haguera pogut quedar-se dempeus i secundar discretament la protesta de la presidenta; o haguera pogut demanar una altra butaca… però ara només demana disculpes.

Amb tot i això, hem aprés que qualsevol de nosaltres, en algun moment, hem fet de Michel en el nostre dia a dia i davant d’una evidència masclista ens hem fet arrere. Ara, almenys, ja sabem un poquet més sobre la subtilitat del masclisme per a poder detectar-la a la primera de canvi i reaccionar amb més rapidesa i més agilitat, perquè no ens tornen a furtar la cadira.